Pàgines

25.10.16

Immutabilia

Cinc segles sense a penes haver existit un comerç literari fecund entre l'una i l'altra banda del Sènia, no és cosa fàcil de superar. Ni tan sols els esforços convergents de la Renaixença, aquí i ací, no han aconseguit remeiar-ne les males conseqüències o restablir del tot els vells lligams. Hi ha hagut, de la banda valenciana, reserves i recels, i, de la banda del Principat, imprevisió i desdenys. Cinquanta anys enrere s'inicià entre nosaltres un corrent seriós per bé que minoritari, d'acostament a les empreses i als mòduls literaris de la Catalunya estricta: amb major o menor coherència, amb fidelitat una mica oscil·lant però ininterrompuda, el contacte s'hi ha mantingut; i, després de la guerra, fins i tot s'ha reforçat. La resposta del Principat per a tot això fou paral·lela: també entre minories i amb assiduïtat irregular, Barcelona ens ha acollit amablement. És ara, però -vull insistir-hi_, que aqueixa bona predisposició s'eixampla: ja no solament la trobem en el nucli professional dels escriptors i els crítics; la comprovem oberta, així mateix, en un públic més ampli, en el públic que podríem anomenar "normal" de la nostra literatura.
(...)
L'única perspectiva del prosista valencià és, doncs, haver d'imposar-se, primer, com un escriptor més, sense hàndicap regional, entre els escriptors de llengua catalana i imposar-se, per tant, al públic que aquests ja tenen. Així s'evadirà la fatalitat geogràfica, que li impedia créixer i avançar: trobarà editors i podrà permetre's el luxe de sentir-se modestament home de lletres. El pas, aleshores, cap a la consecució del seu públic immediat i natural pot ja no ésser insalvable, almenys en la mesura que això és factible ara. La difusió del llibre en la nostra llengua al País Valencià, i com a empresa seriosa, no s'aconseguirà solament per l'esforç de les editorials barcelonines o mallorquines; però per elles ha de començar, puix que tenen els recursos de propaganda, d'organització i de capacitat econòmica. La freqüència de noms valencians en llurs catàlegs els facilitarà la tasca, vinculant-les a la tradició local i esvaint les prevencions localistes que encara subsisteixen. Una vegada trencat el gel, les possibilitatsd'un treball de recuperació interna, a càrrec ja dls valencians, hauran augmentat: serà l'hora d'una estabilització cultural honorable.
(...)
Jo voldria que aquest "RECULL" servís perquè els lectors catalans de tot arreu advertesquen la situació valenciana. Hem de pensar, tots, que no es tracta d'un problema de segon ordre, comarcal i instrascendent. Hem de pensar que, a pesar d'ésser això prou important, no és únicament un problema literari. Cal reflexionar què ha significat i què pot significar encara per a la nostra vida col·lectiva, un País Valencià recobrat i solidari. La col·laboració que cadascú ens preste, l'aportament d'atenció i d'amistat que se'ns concedesca, ens serà un estímul apreciable. No tot depèn de la literatura, és clar. Però bo serà haver-ne guanyat la batalla.
Joan Fuster, Pròleg a Recull de contes valencians, Albertí Editor, Barcelona, 1958

Els tres països catalans han compartit una mateixa doble limitació estructural a l'hora de fer polítiques culturals: d'una banda, un Estat que no tan sols no ha assumit la seva pluriculturalitat nacional sinó que sempre ha tingut molt clar que la cultura d'expressió castellana havia de mantenir la seva preeminència en els territoris de llengua catalana; de l'altra, el seu dèficit fiscal amb L'Estat ha representat un drenatge bestial de recursos, el qual sobretot ha acabat afectant la partida de pressupostos dedicada a la cultura ja que aquesta mai no és considerada políticament i socialment un bé bàsic.
A hores d'ara, els tres grans territoris dels PPCC viuen processos polítics diferents. Tanmateix, hi ha uns elements de coincidència que haurien de ser aprofitats. Catalunya a la força hauria d'apostar en tot moment per la bona salut de la cultura catalana arreu de l'àmbit lingüístic; les Balears i el País Valencià, des de les eleccions de maig del 2015, tenen uns governs progressistes i de país que en bona lògica han de posar-se al servei incondicional de la cultura que comparteixen amb Catalunya. És l'hora de començar a fer realitat el mite de l'espai cultural comú. Els agents balears i valencians necessiten el mercat principatí per treure un rendiment màxim de les seves produccions. I l'oferta cultural de Catalunya s'enriquirà i es diversificarà si els dóna acollida. Els públics del País Valencià i les Balears necessiten que els arribi la producció cultural que es fa al Principat per poder disposar d'una oferta, abundant i diversificada, que els pugui satisfer plenament les seves necessitats de consum.
És imprescindible, per millorar la nostra situació cultural, fer-ne una prioritat política i pressupostària, professionalització digne, foment de la creativitat i enfortiment de les empreses, equipaments amb dotacions suficients, complicitat dels mitjans de comunicació de masses amb la promoció de la cultura, cooperació entre el sector public i el privat, internacionalització, creació de nous públics i augmnet de la demanda dels ja existents... A veure si d'una vegada arriba el dia en què tot allò que culturalment és necessari és converteix en possible.
Editorial de L'Avenç, 427, Barcelona, octubre 2016
Ja vorem, tot i el triomf de la hipsterfolclorització com a moviment neorenaixencista, aquí i ací; i malgrat la tradició del llibre del repartiment, que encara és d'ordre sanguini i familiar...