Pàgines

4.9.16

Vicent,

Sols escolte, breus, les agulles
de la teua esposa. Tu tornes
a llegir el text que t'envia
algun erasme.
VAE

Jo, que no sóc dona de ningú,
en la mesura del diumenge,
en la llicència de la ceba per al dolor domèstic,
en el desig oriental del ganivet, tan a prop de la panxa trista, i
en la solitud partida en tàpers dins de la foscúria del congelador,
sempre pense en Isabel.
Amb la carn tova de la verdura escalivada entre els dits, empastifats
de suc i de llavors.
Faig versos, coses.
També.