Pàgines

29.9.15

En amunt, digueu-me Laura


A 40 anys em faig a la mar.
Jo, que a esperar tan bé he après,
albiraré -terra per fi i joiosos-,
en la flor de l'aigua, transsumptes
de tota la meravella i la fòrçagran
d'allò que és, en mi,
vèrtebra i abissal*.



*Passeu-me l'agosarament poètic contra la ciència natural, que no sóc en Melville, jo...

2 comentaris:

Bononad ha dit...

Travessies i paraules sobre el risc. Embarcar comporta apostar, decidir-se a descobrir, guanyar, fracassar o saltar en l'aire amb tota la càrrega. Deixem la mentidera seguretat de
la terra ferma, deixem de ser mers espectadors, sans i estalvis mercés a la qualitat inútil de poder ser espectadors. Pagats de la nostra contemplació estèril, no ens adonem que som víctimes d'un ardit de la naturalesa, que premia qui menys arrisca i remunera la distància amb el plaer.

La lectora ha dit...

Un honor, Bononad, tindre't de lector i poder llegir-te ací mateix! Hi insistesc: honorada. I agraïda.