Pàgines

6.6.15

Beatus ille qui cogitare absque verba

Joan Coromines, en el Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico (DCELC), en l'entrada PRINGAR va escriure:
El duende en etimología es la contaminación o cruce.
Les paraules estan emparentades seminalment les unes amb les altres. I les unes o les altres no ho estan amb les unes altres. La filologia en dóna compte i el pensament ha de ser capaç de resseguir-ne els vincles, perquè, sovint, aquest fil és l'únic arrambador de què disposem per a començar a entendre en certs congosts del sentit.

De vegades, aqueixes paraules desembrancades es travessen, s'acoblen, i l'una passa a reflectir quelcom de l'altra per un encanteri transformador. El tapís del llenguatge es fa, doncs, de nus a llaç més i més sumptuós.

Això és així i hi ha segles que en contenen el cabal.

Tanmateix, jo, dins meu, acostume a trenar vetes falses. Que es fan corda, que es fan bei, per on passe la mà i m'avancen els significats.

D'aquesta manera, havia filat atzaneta amb enxaneta.
Aquell -mot dels àrabs- és coa o extrem; aquest -tal vegada, mot dels occitans; tal vegada, mot també dels àrabs, o dels amazics- o és petita fletxa o és genet

Al cimalt, sia com vull, totes dues vies em casen i hui m'han vingut a eixamplar la consciència que la lectura in-gènua m'és atzaneta i enxaneta del cos i, per tant, del pas.


I enfila(d)et es troba.