Pàgines

21.1.15

I és un estat permanent

En la tercera hi havia els pal·liatius, els terminals, els pretaüt. Aquesta planta contrastava escandalosament amb la resta de Sanatori. Pareixia nova, havia estat restaurada i l'havien convertit en una mena d'hotel de quatre estrelles, amb parets folrades de fusta resplendent, llum càlida, temperatura agradable, sòl emmoquetat i mobiliari minimalista. La resta de Sanatori, en canvi, patia de parets encrostonades, intimidant penombra, mobles obsolets i fred corrosiu. Una placa enorme, en l'espai central de les dues ales, informava a qui no ho sabera, i recordava diàriament a qui ja ho sabia, en lletres de motlle sobre fons daurat, el nom de l'individu que era conseller de sanitat quan la planta havia sigut restaurada. Als altres pisos no hi havia cap placa informant o recordant quin individu, quin conseller de sanitat o el que fóra, els negligia.
A la planta baixa hi havia el tanatori, d'on dia sí dia també, partien cotxes fúnebres, i des d'on una xemeneia expel·lia, de tant en tant, fum negre.

M. Baixauli, La cinquena planta

Por conseguinte, quando o Zé Francisco morreu não veio a padiola nem vieram os dois empregados, veio um apenas com o lençol dos defuntos. Embrulhou o Zé Francisco no lençol e transportou-o ao colo pelo corredor adiante. Um dos pés do miúdo baloiçava, nu, fora do pano. Um pé minúsculo: continuo a vê-lo, desaparecendo ao fundo, na porta.

A. Lobo Antunes, Terceiro Livro das Crónicas

Fou així, fou allà.
Ara, poc després de l'alba, en farà nou anys.
El sopor em dificultava la vetlla. Havia vingut del sud extrem aquell mateix dia. L'anterior, mentre feia la maleta, vaig pensar: això i això per a l'enterrament, sense admetre que ho pensava i que ho desava a dins. Quan vaig arribar a l'hospital, et vaig dir que ja hi era -No li digueu res que l'alterareu. Com sempre, vaig obeir. El cap de setmana anterior recorde que t'havia parlat malament, cansada, desesperada. Em sap greu, i és un estat permanent. Amb la mare i una de les teues germanes vam xarrar tota la nit. Eixia el sol, previsiblement moriries molt aviat. Vaig sentir por, vaig pensar: quan vinga que no em trobe amb els ulls oberts i se m'emporte a mi també. Tanmateix, vaig saber quan mories, o quan tot just t'havies mort; et vaig tancar els ulls. Després vingué aquell home i se t'endugué corredor enllà, embolcallat en un llençol. Des de la porta de la teua habitació -quin palau i quins jardins, eh, pare?!- m'ho mirava. Després vaig fer el que tothom m'havia dit que havia de fer.