Pàgines

4.9.14

Margarita Valldaura



BRUGES

La muller fa mitjons de llana.
Entra la llum per la finestra,
La discreta llum del crepúscle,
com de puntetes.

Sempre pense en la teua esposa.
No tinc ni idea de com era.
Però pense en ella tothora
fent peücs, coses.

Freqüentment, les nits són fredes.
A la casa hi ha un gran silenci.
No teniu fills. Arreu perdura
l'ordre domèstic.

Sols escolte, breus, les agulles
de la teua esposa. Tu tornes
a llegir el text que t'envia
algun erasme.
           
               V. Andrés Estellés, Elegies europees

Em meravella com, en el cas d'Estellés, una poètica que germina en el camp de la catàstrofe acaba ara dins d'un pitxer amb aigua, ara en el fil de llana d'uns peücs.

L'exili, els pensaments i la memòria de Margarita Valldaura, que també sabia escriure, devien ser, però, més humanament, que no poèticament, estellesians.

València tothora en el pensament.