Pàgines

5.9.11

Trompeta desafinada

Havia d'arribar el meu adéu a València. Ha estat hui, dit sia amb cap coherència amb el decurs de la nit. I no l'he sabut cantar.

Tal volta alguna vegada ho vaig assajar. Coses del desig que no es fa carn sinó full en haver cedit a la imitació d'aquella melodia. Per arribar.

Tremolor inicial

Trona que s’acosta la pluja i,
rabent, el desig em batega
a la boca de l’estómac.

Ja. Un aigua salvatge que
em metaforitza l’ànsia.
I vaig fora, al pati, i
en va tracte de fotografiar-la.
Dirigesc l’objectiu al terrat,
on quan puge a estendre
mire el teu poble i invoque
Estellés: …Benimaclet ací,
 Alboraia allà...

18.05.08 

3 comentaris:

vpamies ha dit...

Tard però a temps pel tancament de la llista.

Estic segur que més que un adéu a València és un fins aviat, ja ho veuràs.

La lectora ha dit...

Serà. Gràcies, Víctor!

1entretants ha dit...

Entenc com a cant d'adéu -provisional, et tira molt...- com perfectament poètic, tot i desig, tot i pluja. Una abraçada mentre invoquem Estellés.