Pàgines

17.3.11

molt devotament

pare,
no sabies llegir ni escriure.
no sabies de lletra.

analfabet, es diu això d'una manera expeditiva,
un mot que em fa un gran dany cada vegada que l'escolte

i l'entenc desdenyosament injust.

caldria matisar.
hom no pot dir analfabet impunement.

Intuïtiu em vares dur als millors mestres de venusa,
més endavant de roma,
i fins i tot em vas permetre d'anar a grècia.

com t'ho podria agrair, pare.

em recorde.
i tu, dempeus, darrere meu,
jo escrivia, assegut a la taula,
miraves els signes que traçava jo
com si anasses llegint-los
o patint-los,
no ho sé.
de vegades em demanaves que et llegís allò que havia escrit.

no ho entenies però ho intuïes.
el meu llatí ja no era el teu llatí.

i callaves després.

ara,
mentre escric açò, et sent al meu darrere, a les meues espatlles,
et tinc o et necessite.

per això he interromput un himne a venus
i t'he escrit açò
molt devotament,
pare.

Vicent Andrés Estellés, Horacianes


Hui, pare, que hagueres fet 63 anys, t'he copiat açò. Ai, si t'ho podia torçar al nostre llatí...

2 comentaris:

Noemí Ll. H. ha dit...

Hola! He de fer un comentari sobre aquest poema i no entenc a què es referix quan diu "el meu llatí ja no era el teu llatí", alguna ajuda? Gràcies.
Pel que fa a l'entrada, pense que aquest és, si no el millor, un dels millors poetes en llengua nostra i la teua dedicatòria, meravellosa!! Bessets!! =)

PD: sent si el deixe el comentari varies vegades, però és que em dóna error a l'intentar deixar-te'l =S

La lectora ha dit...

En la societat franquista, l'analfabetisme del pare és doble: no sap de lletra i, no sap de la pròpia lletra. Condemnat doblement: a la ignorància de l'escriptura, que la dictadura reservava a no tots i sols en la llengua imperial; i a la ignorància del codi escrit de la pròpia llengua, el català. Per això, el poeta parla d'injustícia i d'impunitat.
Malgrat això, el pare ha dotat el fill d'allò que li ha estat negat: l'accés al món del coneixement, tot i cert dolor, tot i certa recança...
En accedir a la cultura i conquerir el fill, a més, tots els registres de l'idioma propi, també -sobretot- el literari, naix en el pare un estranyament (d'estrany) entre la llengua culta del fill i la que ell parla, limitada als registres familiar i col·loquial transmesos generacionalment i no per l'escola com haguera estat normal en una societat no sotsmesa a un règim genocida.
És d'aquest drama i del valor que el poeta reconeix en la possessió de la paraula que sorgeix tan devot i lletrat agraïment filial.
Aquesta, Noemí, és la meua lectura. Un honor la teua consulta.