Pàgines

29.1.11

Curs(A)

Supero el quilòmetre trenta-cinc. D'aquí en endavant és terra incògnita. No he corregut mai més de trenta-cinc quilòmetres seguits. A mà esquerra s'alça una serralada rocosa i escarpada. A simple vista es veu pelada, sense cap camí de pas. Em pregunto quina mena de déu la pot haver creat. Està coberta d'una pols blanquinosa. A mà dreta hi ha un oliverar que s'estén fins a l'infinit. I la forta brisa del mar no para de bufar. ¿Per què ha de bufar tan fort?
Cap al quilòmetre trenta-set ja estic fart de tot. Ja no vull córrer més. Ja no tinc energia [ací jo escriuria: alegria]. Em sento com un cotxe amb el dipòsit buit. Tinc set però si m'aturo per beure una mica d'aigua ja no podré continuar corrent (...)
Rellegint després l'article que vaig escriure després de l'aventura d'Atenes he descobert que, encara que faci més de vint anys que corro i que porti més de vint maratons a l'esquena, el que sento en córrer els quaranta-dos quilòmetres no ha canviat respecte del que vaig sentir la primera vegada. Fins i tot ara, cada cop que corro una marató passo pels mateixos processos mentals que explicava en l'article. Fins al quilòmetre trenta estic convençut que puc fer un bon temps, però a partir del quilòmetre trenta-cinc em quedo sense energia, em començo a enfadar amb tot el que m'envolta i al final em sento com un cotxe amb el dipòsit buit. Quan ja fa una estona que he acabat, però, m'oblido del dolor i del patiment i em dic que a la pròxima cursa he de fer-ho millor. Per més experiència que tingui, i per més gran que em faci, sempre em passa el mateix.
Em sembla que hi ha certs processos que no admeten cap mena de canvi. I si has de prendre part en aquest procés, l'únic que pots fer és transformar-te (o deformar-te) per tal que, a còpia de repeticions, el procés acabi formant part de tu.
Uau...
H. Murakami, De què parlo quan parlo de córrer (Trad. A. Nollà)
La cursiva és meua.