Pàgines

20.12.10

Encaixar

Per restar vulgaritat a la circumstància, la lectora es pensa com aquell del poema, i tot i no partir-se de la terra, tancar-hi una casa l'obliga a deixar algú -algú altre- plorant entorn; i tot de llibres arrambats junt a les andròmines d'altri.
Al cau on li és obligat de (re-)fer-se('n), car ara ja s'hi troba com la bèstia d'aquell altre, tot són proves i provisionalitat. Trivialitza l'assumpte -patèticament, això és obvi- amb la niciesa del joc popular: I tu, què et portaves a una illa deserta?
La resposta aquesta vegada -potser perquè encara no hi ha penjat l'espill- l'ha donada ràpidament i clara: la poesia -Tota- i tots els diccionaris.
I les gramàtiques, i els llibres que en parlen, i els estudis, i els manuals, ja s'entén.

1 comentari:

Queti B. ha dit...

Molt bona elecció. Què seria de nosaltres sense la paraula?
Un toc prosaic: no deixes oblidat aquell llibre de recptes que-m'imagine- dorm en un prestatge. La lectura, en aquests casos, convida a l'acció... i el resultat sol ser un plaer!