Pàgines

30.10.10

Mèdium

¿Serà veritat l'existència invisible d'aquella misteriosa filera de morts de què parlava l'àvia Mercè, donant-se les mans els uns als altres com per no enfonsar-se definitivament en l'abisme, el darrer dels quals -el que nosaltres hem conegut en vida- té el braç estés i la mà oberta fins a fer-nos pessigolles a l'esquena o als peus, sempre sota nostre, enfonsats en el món invisible i enganxats a la llarga filera de la qual només coneixem la penúltima grana del rosari?
A vegades és només una paraula la que desperta tota la cadena (...)
E. Teixidor, Pa negre

He copsat en la novel·la de Teixidor que terra, llengua i poble, són fils atàvics d'arrelament i de transcendiment de la vida de cada ésser. Hi ha per tota l'obra elements naturals, rurals, urbans; paraules; homes i dones: denes, baules, peces d'un rosari, d'una cadena, d'un teler de sentits.

Els nostres morts ens arrelen a la vida. Les paraules i els paisatges ens hi faciliten el diàleg. Amb mon pare: sagato, bovedillas, lumbre, oveja, botarate, bacín, monillo, paidera, veros!, perecillas... I els camps -los montes, més aviat- de Castella, i tots els animals. I les pedres.

La literatura, sovint, ens els retorna, els nostres morts. Fins i tot explicats en llibres -i llengües- que no entendrien, les pàgines dels quals mai no passarien aquelles mans que ens cenyeixen el turmell.

I ens hi reconeixem, mútuament.