Pàgines

4.9.10

Dic Estellés i seguesc el camí

Quan vaig arribar als seus versos per obligació escolar -pública i valenciana-, ignorava que si se seguia l'avinguda que hi havia al costat de casa s'arribava en poc de temps al poble del poeta. Prèviament, però, ja m'estimava València. Perquè hi vivia i la vivia aleshores adolescent -jo- i trista -totes dues.
Trobar la ciutat dignificada fins a l'extrem de la literatura i real des de l'experiència sensorial i vital que em ficcionava pròpia però que era d'algú altre, em va donar ulls, com també va donar sentit i transcendència al que jo hi reia, al que jo hi plorava, al que jo hi caminava, al que jo hi desitjava.
Així degué anar. I a l'avaluació següent -o a l'anterior- La plaça del Diamant (de la d'Aloma, del curs anterior; la d'aquella angoixa baratable amb el que en aquell temps jo encara no sabia anomenar).
Juntament amb Rodoreda, Estellés em va iniciar un procés de construcció. M'hi vaig trobar. Tot i que borda. Així, quan la vaig aprendre no era jo qui l'adoptava, sinó la llengua catalana que m'afillava.
Ara sóc jo qui públicament i valenciana obliga. Perquè això, xiquets, xiquetes, és molt més que un llibre. És un Llibre de meravelles!
I Bella és la vida. I dic arreu l'alegre tarara vernacla... Dic Estellés, i per sempre, doncs, seguesc el camí.

2 comentaris:

vpamies ha dit...

Al setembre has aprovat amb nota, lectora. :-)

Ha estat un plaer col·laborar amb tu (entre molts d'altres, que hem estat moltes i moltes baules) per fer arribar a bon port aquest dia dedicat a Estellés

La lectora ha dit...

Aquest, me'l sabia de cor! El plaer ha estat meu, Víctor.