Pàgines

24.8.10

Amb molt de gel

Robinson Crusoe, de D. Defoe; Te llamaré Viernes, d'A. Grandes; Completamente Viernes, de L. García Montero. Em vaig obligar de ben jove a acabar la primera -encara no coneixia el decàleg aquell-, vaig deixar-me ferir en un dels primers intents postadolescent d'entendre l'amor per la segona, i m'he fet gran tot provant de procurar-me gintònics divendres com els del tercer. Hui, que és dimarts, en pensar que els estius haurien de ser, òbviament i serena, el temps del descans i de l'esbarjo i no el de recuperar-se-de o avançar-se-a, s'ha apoderat del meu fantasiat discurs la irrealitat d'un sintagma: la bona companyia, que grafia amunt o grafia avall, tanca el poema de García Montero. I jo, que sé que és l'home de Grandes - i que Grandes n'és la dona; que si no ho han escrit, jo els ho he llegit- i que encara no dec haver comprés l'amor -o sí-, hi he trobat no sé si un viure literari o una literatura viscuda.
Ha estat un pensament aïllat. I embriac.

Som els Divendres de les nostres lectures.