Pàgines

31.7.10

Ferocitats

Momo, l'orfe.

La gràcia era que l'espectacle era mecànic i innocent, i un ja sabia que aquells pallassos no patien ni es feien grans, i que tampoc no es moririen. Era completament diferent de tot en tots els aspectes. Fins i tot el camell era bo, al contrari del que indica el seu nom. Un somriure li omplia la boca, i es balancejava com una matrona xacrosa. Tothom era feliç en aquell circ irreal. El pallasso dalt del filferro feia el seu número amb total seguretat, i en deu dies no el vaig veure caure ni un sol cop, i si queia jo sabia que no es podia fer mal. Allò era ben diferent d'un circ normal. Era tan feliç que em volia morir, ja que la felicitat s'ha d'aprofitar quan es presenta.
R. Gary, La vida al davant
Mick Kelly, la desemparada.

Mick dibuixava les lletres de pal ben a poc a poc. Al capdamunt va escriure "Edison" i a sota va posar-hi els noms de "Dick Tracy" i "Mussolini". Després, a cada racó, amb lletres més grosses encara, pintades amb guix verd i ressegides amb guix vermell, posà les seves inicials: M. K. Un cop llesta, s'atansà a la paret de davant i hi va escriure una paraula molt lletja: "Xavala", i a sota hi posà també les seves inicials.
Tornà al centre de la cambra i contemplà la seva obra. Encara tenia el guix a les mans i no se sentia del tot satisfeta. S'esforçà per recordar el nom d'aquell individu autor d'aquella música que havia sentit a la ràdio l'hivern passat. N'havia demanat detalls a una nena de la seva classe que tenia piano i aprenia de tocar-lo, i la nena havia preguntat al seu mestre. Pel que semblava, al capdavall resultava que l'individu era un minyó que havia viscut a Europa, feia molts anys. Però tot i que només era un minyó havia escrit totes aquelles peces per a piano, per a violí, per a orquestra i tot, tan boniques com eren. De les peces que havia sentit en recordava ben bé mitja dotzena de melodies. N'hi havia de ràpides i dringadores, i una que feia pensar en l'olor que se sent, la primavera, després de la pluja. Però totes l'entristien i l'exaltaven alhora.
Mick cantussejà una o dues melodies, i al cap d'una estona, en la casa deserta i escalfeïda, sentí que les llàgrimes li pujaven als ulls. Se li va fer un nus a la gola i va haver de deixar de cantar. Ràpidament, va escriure el nom d'aquell individu al capdamunt de la llista: "Motsart".

C. McCullers, El cor és un caçador solitari.
Tyko Gabriel Glas, l'esguerrat.

Recuerdo tantas lunas. La más antigua que recuerdo es la que aparecía detrás de los cristales en las noches de invierno de mi infancia. Siempre se cernía sobre un tejado blanco. Una vez, madre nos leyó a los niños el Duende de Viktor Rydberg, y en seguida la reconocí. Pero no tenía todavía ninguna de las propiedades que luego adquirió, no era ni tierna ni sentimental, ni fría ni pavorosa. Era sólo grande y clara. Formaba parte de la ventana, y la ventana formaba parte del cuarto. Vivía con nosotros.
Luego cuando se dieron cuenta de que yo tenía buen oído y me hicieron estudiar piano y llegué a teclear un poco de Chopin, la luna se me hizo nueva. Me acuerdo de una noche, cuando tendría unos doce años, en que estaba acostado y no podía dormirme porque tenía metido en la cabeza el doceavo nocturno de Chopin y porque brillaba la luna. Era en el campo; acabábamos de llegar y todavía no había persianas en mi cuarto. Una gran corriente de blanca luz lunar se vertía en mi habitación e inundaba la cama y las almohadas. Me incorporé y, sentado en la cama, canté. Tuve que cantar aquella maravillosa melodia sin palabras de la que no podía librarme. Se fusionó con la luz lunar, y con ambas se mezclaba la promesa de algo inaudito que un día me caería en suerte, algo que no sé qué era, una felicidad diabólica o una felicidad que valía más que todas las felicidades de la tierra, algo quemante y voluptuoso y grande que me esperaba. Y canté hasta que mi padre apareció en la puerta y aulló que me acostara.

H. Söderberg, Doctor Glas


Hi ha un primer dia en què els cadells de l'animal simbòlic que és l'home senten aquella fam que no és del cos. Una fam, completament diferent de la gana que ja coneixen o d'aquella altra, més hernandiana, que no trigaran a sentir dientes abajo / buscando el centro, però tan cremant, voluptuosa i gran que s'hi confon. Una fam, la consciència de la qual els ha d'ennuegar des d'aleshores, que mai no sadollaran, car els és pressura de l'acció de viure.