Pàgines

10.7.10

Document d'identitat (2)

Als Països Catalans l'idioma comú es troba geogràficament perplex i indefinit. No hi ha cap alternativa contra aquesta sinistra maquinació de l'unitarisme espanyolista, sinó és una represa àmplia de l'autoconsciència més elemental. I de Salses a Maó, i de Fraga a Elx, i d'on siga on siga, la reclamació del català com a idioma normal ha de ser terminant. Les dissidències localistes, a les Illes i al País Valencià, ¿s'hi apuntaran o preferiran agenollar-se davant el castellà?... Siguen discrepàncies regionals o fonètiques, hem d'afermar-nos, si no com a catalans, almenys com a catalanoparlants. Els qui no entren en aquesta operació clarificadora, ja sabrem qui o què són: castellanistes, espanyolistes o tant se val. I si multitudinàriament no hi ha una resposta catalana o catalàunica, ja podem deixar-ho córrer. Perquè no és des de Madrid que ens han de salvar la llengua.

Si els catalanoparlants volem continuar parlant en català, si volem que els immigrants que es catalanitzen parlen català, si volem, indígenes i immigrats, ser els qui no podrem ser sinó tots uns, i a partir d'una definició gramsciana de les classes populars, el català ens ha de reunir amb les reclamacions òbvies: tots els mass-media i alguna cosa més. I si no emprenyem, no ens faran cas. Hem d'exigir el català com a llengua pròpia dels catalans, amb tots els efectius culturals, administratius, polítics. I no solament al Principat. Ha de ser tota l'àrea lingüística... En tot cas, si els catalans, els catalanoparants dimitim de parlar en català, el saldo serà tenebrós. Ens convertirem ¿en què? No en espanyols, perquè ja ho érem per definició jurídica, molt abans. ¿En què?

Si el present paper fos indefinit, les meues reflexions es multiplicarien. He de frenar-me. Jo voldria, tanmateix, que aquestes notes escrites a corre-cuita, poguessen servir d'estímul a meditar sobre la llengua, la cultura i la literatura, pròpies dels Països Catalans, i que no ho són. O no ho són del tot. Com que jo puc permetre'm el luxe -per ser valencià!- de dir alguna impertinència lateral, n'he dita alguna, però no tantes com em deixe al pap. Una altra volta serà. Per ser valencià, i acceptant la superstició que els valencians, els mallorquins, som diferents, reclame Ausiàs March, el Tirant, Corella, Roig, sor Villena, i Bernat i Baldoví. Els mallorquins reclamarien Llull, Turmeda, i la resta, tots els Aguilons xuetes, i mil capellans, i Llorenç Villalonga, i tothom que ha vingut després. ¿Com es pot ser català sense ser valencià i sense ser mallorquí, i viceversa?
És un punt de partida.
Joan Fuster, Ara o mai (Tres i quatre, 1981)
Oracular. Tanmateix, mai la 1a persona del plural del present d'indicatiu del verb ser m'havia entotsolat d'aquesta manera, que no té nom.

1 comentari:

Francesc ha dit...

Fuster sempre l'encerta. Només un però: no seríem espanyols sinó espanyols de segona o tercera categoria. No sé què en farem, però. Salutacions

P.S. Crec que les paraules de Saramago són perfectament aplicables al nostre cas i complementen molt bé les de Fuster.