Pàgines

29.6.10

Document d'identitat

Des que vaig arribar a l'edat que es té enteniment, no he parat de sentir a dir, amb encoratjadora insistència, que el Brasil i Portugal són dos països germans, de sangs encreuades i limfes barrejades, i molta història d'anar i tornar. Quan aquí, fa uns quants anys, vam descobrir que la ploma inconstant i variada de Fernando Pessoa havia escrit allò que la seva pàtria era la llengua portuguesa, i, per tant, per extensió, la de tots nosaltres, crec que els més idealistes d'aquesta costa i de l'altra, també de les africanes, van pensar que darrere d'això hi havia la clau màgica, la clau gràcies a la qual accediríem a possibilitats més fraternes i fructíferes de trobada i diàleg. Si la llengua portuguesa era realment pàtria, llavors era la pàtria de tots els qui pensaven, parlaven i escrivien en portuguès, o sigui, afinitat d'esperit i de sensibilitat, bandera i pregó de tots. I si faltava encara alguna cosa a aquesta nova pàtria per arribar a ser pàtria general, no ens havíem de deseperar, perquè el temps resoldria els problemes, i tota la resta ens aniria arribant de més a més. Mentrestant, havíem d'intentar convence'ns, a nosaltres mateixos i a les futures generacions, repetint fins a tenir nàusees, que la nostra pàtria és realment la llengua portuguesa. Pobre i soferta aquesta nostra pàtria, dic jo, tan mal ensenyada, tan mal apresa, infestada grotescament d'estrangerismes inútils, instrument que ja sembla el risc de perdre la necessitat i el servei!

Potser sí que una llengua compartida, la nostra o qualsevol altra, amb Pessoa o sense Pessoa per proclamar-la, es pot arribar a erigir, de fet, en una certa forma de pàtria. Però, llavors, el que li faltaria per ser pàtria suficient, no sols no li arribaria mai de més a més, sinó que seria això, precisament, el que li donaria el sentit veritable. Ho diré amb paraules directes i sense retòrica: interessos comuns, objectius comuns, treball en comú. Els nostres registres històrics de naixement continuen demostrant que som parents, però les pàgines de les respectives biografies col·lectives estan plenes de malentesos, d'indiferències, de recíproques desqualificacions, d'egoismes mesquins, de molta conversa i poca obra.

J. Saramago, Discurs d'agraïment del Premi Luís de Camões, adreçat al president del Brazil, Fernando Henrique Cardoso
Quaderns de Lanzarote II


Futuribles: sense papers, estranyament des-entranyada. Quin nom donaríem a aquell exili?

2 comentaris:

Carlos Romao ha dit...

Que surpresa o novo visual do blogue! Está mais organizado e mais bonito, muito melhor. Só não gosto - e por isso perdoa-me - da mudez que se apoderou das lombadas dos livros.

La lectora ha dit...

Certeza, Carlos. Ainda tenho de procurar um desenho ou uma fotografia mais giros! Gosto muito das suas visitas i das suas palavras. Volte sempre. Abraço.