Pàgines

9.6.10

Catàstrofe i recepció literària

He llegit El xal i m'ha fet mal.

Pocs destins deuen ser tan onerosos com el de la persecució, l'anihilament i l'extermini i en qualssevol de les vergonyosament nombroses manifestacions que l'ésser humà és capaç d'inventariar, cap dolor tan reiterat i transcendit a metàfora com el de la figura (literària) del jueu -que mantinc ben allunyada, per cert, de la de la persona sionista, radical i fanàtica, establerta, o no, a territori, actualment, israelià.

Comprenem des de l'experiència i és impúdic ponderar el dolor no viscut. Ara bé, el poder de tota metàfora rau en el fet que l'ésser humà i el que el conforma és, sempre i arreu, igual. Així, hi ha milers i milers de persones fora, lluny, abismalment al marge, de la barbàrie i la destrucció d'un camp de concentració (nazi) que viuen presoneres de catàstrofes quotidianes: l'abús, l'extrema pobresa, la indigència, el rebuig, les incapacitats de tota mena, la misèria moral de qui els envolta i els fa (de)créixer, el maltractament, la indignitat i la vergonya, la minorització cultural, la neurosi més salvatge, la malaltia psíquica.

És des del patiment propi, originat pel protagonisme o la proximitat d'aquestes -o d'altres situacions, vés a saber- i no des de l'empatia, que ens deixem sanar per la metàfora.

En res no m'assemble a la Rosa Lublin i la meua vida no és comparable a la seua. Sense haver-lo viscut en idèntiques circumstàncies, sabia, però, d'aquell dolor: de la ràbia, de la solitud, de la vergonya, de la humiliació, del ressentiment, de l'obsessió per tornar-hi, dels rituals íntims d'autodestrucció, de la intolerància a la banalitat d'altri i del fàstic del capbussar-s'hi propi. De l'odi.

Pocs béns deuen ser tan resilients com la intel·ligència al servei de l'alegria, això és, la bondat. Hi ha l'orgull d'haver-se construït persona i saber-se'n i hi ha l'orgull de pertinença conscient com a condicions de resistència.

Tanmateix, cal a aquest orgull el reconeixement: la mà que el palpa i li comunica la mida exacta.
I no deu haver enlloc major propietat resilient que en la paraula i en aquelles inexplicables relacions que establim amb els altres, anomenades, inexactament, amor.

He llegit El xal i m'ha fet bé.