Pàgines

31.12.09

Fin de (un) año

A D. i a D., que m'ensenyaren a l'estiu paraules que aprengueren de xiquetes.

(Aquesta és una entrada molt endarrerida i circumstancial. Sentida ausades si fa temps, l 'escric ara per fer-ne parell el còmput anual i traure profit dels meus manuals d'autoajuda:
... hay otras operaciones mentales que parecen cumplir un objetivo similar: conseguir explicarme a mí mismo lo que me sucede. Por ejemplo, ese continuo comentario lingüístico que acompaña mi vida. O ese paradójico hacerme preguntas, como si tuviera que interrogarme para saber lo que sé. Forster dijo en broma: ¿Cómo voy a saber lo que pienso hasta que no lo digo? Bueno, pues yo digo lo mismo en serio.
J.A. Marina, El misterio de la voluntad perdida)


Menu(d)alla

La meua pena com una colla d'infants que amb els anys he aprés a dur nets i ben vestits, que amunt i avall vénen amb mi, tan educats i endreçats que tot m'ho deixen fer.
La pena pels morts són nens callats que passen l'estona fent sorollets somorts. Constants. La criaturiua que em mira, que no riu, que no plora, que s'asseu sempre a soles, trista demés i amb una sabateta bruta i un mocador de tela ben planxat a la butxaca sóc el que fantasiege que no visc, el que pense que es perd. L'infant gros i malcarat de la nissaga aquella d'El banquet de Margarit és qui tothora em demana, implacable, per la mare i els germans.
I el més fadrí, llarguerut i esguerrat, que no va bé a l'escola, que no m'ho sap explicar i se n'avergonyeix. I el menut menut, que els altres traginen a coll, que s'enjogassa amb la bellesa que no hi és, que plora la riquesa deixada anar i que s'ennuega amb la malaptesa que ens mena.
A tots. Amb aquell gos, la pena tan fosca dels altres, que sempre ens trenca el joc i la gresca.
Sovint, per compensar el poc esment que hi pare, la poca cura que en tinc, els llig; de vegades, fem gargots amb les tecles.
Ells s'adormen. Jo m'aquete.

1 comentari:

escritsurgencia ha dit...

Ausaes, mi vida, quin regal tan bonic...