Pàgines

31.10.09

La mort i una certa primavera

A la hui coberta de boira horta de València encara hi ha en flor blanc els tarongers i esparsos els cementiris curullen de flors i de gent. La flaire és trasbalsadora i mentre, perplexa, vaig i vinc per la via novament angosta, maquine un àpat, que durés més de cinc, de sis, de vint anys; en què brindar pels amors que fan nàixer la ràbia fundacional.
Llavors el cos recorda aquella i aquella altra lliçons. I reïx, també, la ciutadana a calmar la dona i, aquesta vegada, la fa baixar als carrers i a la vida.
I l'ànima, que no existeix, es dreça, pena amunt, i pensa en els seus llibres:
Tot l'aire era ple d'olor d'acabament. Si cremaven poc, amb un bastó burxàvem la pila i l'aixecàvem enlaire d'un costat perquè la flama es fes més alta. I de mica en mica la primavera moria a la tardor damunt de les pedres rodones de la Plaça.
Mercè Rodoreda, La mort i la primavera
I aquella altra part, que no té nom, es mira impotent la peguesa amb què arrenglera hui amb durés amb llavors...
Tanmateix, no n'hi ha una altra.
A la Plaça, doncs.