Pàgines

21.7.09

La vida temporal i el temps de la lectura

Els últims dies de mon pare van estar, també, una novel·la de 784 pàgines. Esperàvem, ens dolíem, llegia. La lectura era ja un treball de dol. Qui nega la pèrdua, evita la literatura, ens diu Michèle Petit.
Llegia. I, durant molt de temps, em vaig deixar viure. Va estar el temps de la sola lectura i d'un cert treballar-me d'aquesta que, diligentment, m'han anat menant a un nou temps de vida.
Un temps que, pobrissó, ja es vol vast perquè ha travessat més d'una i de dues estacions, un temps d'ambicions -intermitentment, això sí- sadollades, i un temps, en què, a l'últim, una novel·la de 235 pàgines ha estat gairebé dos mesos.
I l'he llegida, juraria que tots els dies i, sovint, de viva veu, aclaparada pel talent literari i per la mestria idiomàtica; però, part damunt de tot, per la intensitat vital que la compon. Una illa, el món; un home, tots.
Una novel·la que, en temps de guanys, ha encetat un tempo nou del viure i que, com la bellesa de l'home que crea bellesa, ha obert el temps de la lectura a nous espectacles anímics.

1 comentari:

Lluïsa ha dit...

Ara sí, magistral, a més d'intensa i profundament personal...