Pàgines

27.5.09

Mestratge d'arrel

Mirà cap a dins l'església, com volent perllongar una cerimònia que era preferible a aquella manera d'enfrontar-se amb la realitat de l'absència definitiva del fill, i veié que algú, potser l'escolà major, anava apagant els ciris alts ofegant-los la flama mitjançant un petit con de llauna subjectat a una canya, que manejava de manera implacable amb un pols acuradíssim. La dona, sempre sotmesa a l'adoctrinament de la santa església, comprengué que allò era significatiu com una paràbola i que calia treure'n , com de tot quant allà es feia, un bon encomanament. Els ciris en perdre la flama romanien erectes pervivint en unes llargues coes de fum blanquinós que es refregava una estona pels esculpits daurats del sagrari abans d'elevar-se en direcció a les voltes, esvanint-se finalment, a mitjan camí, dins l'aire sacralitzat. Comprengué que Déu, que es manifestava de totes les maneres, amb ella es donava a entendre d'aquella forma, i aconseguí desxifrar, mentre mirava el seu home, que la divina Misericòrdia signava per a ells dos l'actitud a seguir des d'aquell mateix dia, que no podia ser altra que la sufocació, dins les seves vides, de tot quan fos flama, però fent cura de mantenir viu l'esperit, i orientat, com aquell fum, cap a les altures.

M.A. Riera, L'endemà de mai

Recorde -ben possible és, doncs, que siga fals- haver llegit, en el dietari de Valentí Puig, que a la llengua catalana li falta prosa per crear, per traduir, per fer ciència... Potser, vaig pensar. I mancava de paraules.
Ara, aquesta revelació.
Jo només freture de lectures.