Pàgines

20.4.09

Pedres, vies mortes i apelfats Quechua

A D., que m'ha baixat d'una altíssima muntanya

La vida fins ara im-postada:
He caigut perquè hi era. Encara hi som.
Sols cau aquell que està dotat per fer-ho.
M. A. Riera
Pensava que coneixia el perfil petri i les característiques minerals dels meus recursius obstacles. Ignorava en canvi per on i sota quina forma m'havia d'aparèixer el dimoni. Aleshores, dalt del mític O cebreiro, en un recull de Lendas, contos e romances, recollits per M. Ofelia Carnero Vazquez i d'altres autors, vaig topar amb això:
-E, ¿vistes o lobo?
-Non
-Pois vino e metencheme bon medo pero, ¿sabes o que fixen? Veu ca boca aberta e queríame coller, voume e metinlle a mano, metinlle o brazo na boca e cóllolle o rabo e revólvollo para atrás, e dixenlle: ¡Mira o que fas!¡Mira o que fas!
No vingué, però, a quatre potes, sinó, com narra S. Alba Rico en "Las tentaciones de San Poligarsio", dins del Leer con niños, amb la semblança de l'únic pecat que Déu no perdona: la desesperació.
La desesperació davant l'absurditat de la pròpia passa.
La desesperació no té ni boca ni cua. No la pots véncer; te n'han de deslliurar.
Així la moraleja d'Alba Rico: un hombre ocupa demasiado. Dios hizo dos para que hubiese sitio.
Així, negant Sartre, l'infern deixen de ser els altres perquè és ben cert que les persones, talment l'escriptura, excel·lim o fracassem en funció del context.
Tot i que també és vera l'estretor de l'habit d'ajustar les passes sense haver de sacrificar part de la mirada i la consciència.
I aquest és un drap que ens cobreix a tots. Fem la via que fem.
I continuar fent-la sempre, malgrat la poca traça i la manca de sentit.

I ja. Perquè el camí també m'ha ensenyat que la metàfora és puntual. Reflecteix la vida però no l'és. Allargassar-la, fer-la esdevenir al·legoria fóra caure en la falsedat del desvari.



1 comentari:

escritsurgencia ha dit...

Com m'agradaria ser D...