Pàgines

9.1.09

Paisaje interior

El paisatge interior veritablement es transforma.
Tot és viatge i metàfora.

Hi ha la bona companyia i hi ha, encara, la necessària vindicació de la centralitat -i, per tant, de la fidelitat deguda- dins de la cultura catalana de -i a- l'obra d' autors valencians.

Hi ha, també, als camins, troballes que et tornen al port d'antigues lectures. Perquè hi ha als marges de l'antiga Via Augusta que travessa l'horta de València, una barca amarrada entre els arbres d'un jardí enreixat. Metàfora sobtada de les condicions de viabilitat -de navegabilitat, més aviat- del desig. Metàfora guaridora que em llança a l'argonàutica tasca de portar a pes i a fonda mar la nau que fins ara i ací m'ha transportat.

No hi ha, però, tristesa, tot i que, com va dir H., acompanyada de segles i amb la humitat dels carrers de Palma cames amunt, aquesta és noble barrica.