Pàgines

21.9.08

Vot de castedat

Tanmateix, els lectors de literatura som una altra cosa. És l'orgull de casta que m'ho fa dir. Una maranya de desconeguts transitem un espai que no sols és real, que no sols és virtual. Que no és, però, cap miratge. D'això només en donen compte els bons escriptors (lectors de talent). Així, gràcies a un atzar objectiu -el terme segons M. Petit és d'A. Breton- d'altri, trobe en Tres de R. Bolaño aquesta manyagueria:

Soñé que Georges Perec tenía tres años y visitaba mi casa. Lo abrazaba, lo besaba, le decía que era un niño precioso.

Uns dies abans, Perec, des d' "El salto en paracaídas" em domesticava la por:
Hay que tener confianza en el paracaídas cueste lo que cueste, hay que decirse que sí, que va a suceder lo siguiente, que la CAA, la correa de apertura automática, se va a desplegar, después el paracaídas va a abrirse y las cuerdas van a aflojarse, van a desenrollarse, y luego va a abrirse por completo el paracaídas, que uno va a ver esa corola formidable delante y va a ser formidable, uno queda sostenido, desciende a una velocidad realmente limitada hasta el suelo, aterriza, y después termina todo, habré llegado a seis saltos en vez de cinco, o a ocho en lugar de siete...

Com a lectora puc dir: he estat ací, o ací i també ací... i em sent tan de noble llinatge, tan d'alta casta quan els altres lectors -de talent o no- m'expliquen com va ser quan ells hi van arribar, com aquell viatge ja és dins seu -dins meu- per sempre.

Qui ens dóna de llegir, una mica, ens fa de la seua família. Gràcies H. per aquestes viandes.