Pàgines

29.8.08

Segundo percurso


Sozinho de brancura, eu vago -Asa
De rendas que entre cardos só flutua...
-Triste de Mim, que vim de Alma prà rua,
E nunca poderei deixar em casa...

M. de Sá-Carneiro
No amb els ulls savis del col·leccionista entés, sinó amb l'impuls de l'estudiant tan devot com impacient, i amb el neguit del turista que no pot defugir la seua condició i se n'avergonyeix, he descobert nous camins en espais ja coneguts; he fet petites i casuals eleccions que l'atzar ha estalviat de restar perdudes en qui sap quin aeroport del món i, que, -oh resignada i tòpica lectura poètica!-, han tornat amb mi, com a únic equipatge. Veus com les de Mário de Sá-Carneiro o Florbela Espanca, amb un gust característic, no sé si fruit de la mística nacional, de la desesperança del suïcida o del to d'una època...
I d'altres veus com la de M. João Cantinho, o la de J.L. Peixoto que, més que no una veu, és un crit diafragmàtic i potent.
Per cert, una curiositat, merament puntual, per a eixamplar el joc de les simetries culturals: si la metàfora de l'amant cadavèrica de J. Palàcios a l'últim Caràcters és impactant i suggeridora, en Uma Casa na Escuridão de Peixoto és, a més, molt productiva. Sorna mediterrània front a solemnitat atlàntica a banda.


Post scriptum: De Palàcios. I de Manuel Baixauli.