Pàgines

2.7.08

Flor claustral


A. G. Hauf afirma en el seu pròleg al Vita Christi d'Isabel de Villena que:
Qui conegui la història de València no pot albirar la gràcil i esveltíssima estampa gòtica de l'església del monestir de la Trinitat sense evocar els noms de la reina Maria i de sor Isabel. Una i una altra, gràcies a la seva influència i capacitat de convocatòria, van bastir aquella bella estructura material que amagava un sòlid nucli d'irradiació espiritual.
A dins, el 2 de juliol de 1490, víctima d'una epidèmia de pesta, es moria la seua abadessa Isabel de Villena, qui, quaranta-cinc anys abans, encara Lionor, s'havia acollit a la clausura dels seus murs; no sabem si amb molta vocació però sí amb el més que pressuposat estigma de ser la filla borda d'un estrambòtic noble castellà.
Isabel va edificar amb la seua gestió gran part de l'esplendor arquitectònica i decorativa del monestir i, a més, va generar una esplendorosa i edificant obra, avui literària, el Vita Christi. Així, continua Hauf:
Al marge de la seva importantíssima obra material, com hem vist pel que fa a la part externa o fàbrica material del seu convent, el que més interessa és la lliçó o mestratge que sembla que aquesta dama culta, dotada de fantasia i d'imaginació, i que compaginava a la perfecció la urbanitas cortesana amb la gentilesa espiritual de les filles de Santa Clara, va arribar a irradiar gràcies primer a l'impacte de la seva personalitat excepcional i més tard a la seva obra conservada.
Ara bé, si, com comprovem en l'estudi sobre el monestir de D. Benito Goerlich, durant el seu abadiat:
También fue construído el claustro, con sus pórticos inferiores y superiores, obra aquellos de canterería de excelente labra y discreta y excelentísima arquitectura, por valor de más de ochenta mil sueldos.
el mateix claustre, la vida intramurs, també la van construir a ella. Lionor, refundada en Isabel, a qui la seua cosina, la reina Maria de Castella, havia col·locat, en paraules d'A. Hauf
de manera honorable en un lloc prestigiós i segur que garantís el decòrum reial i alhora permetés amb el temps la promoció espiritual i material de la seua protegida.
i que, si fem cas de S. de Beauvoir, hi viuria creativament lliure, intel·lectualment alliberada, de manera anàloga a d'altres reliogioses medievals ja que:
La vida conventual libera a la mujer del hombre: algunas abadesas poseen grandes poderes; Eloísa se dió a conocer como abadesa además de como enamorada. En la relación mística, por lo tanto autónoma, que las une a Dios, las almas femeninas encuentran inspiración y la fuerza de un alma viril; el respeto que les consagra la sociedad les permite llevar a cabo dificiles empresas.
Per tot això, com déiem, Lionor va esdevenir senyora de si mateixa, va ser reconeguda pels lletraferits valencians de l'època; gran doctoressa en l'entendre, que en diran B. Fenollar I P. Martínez. O, segons J. Fuster, va assolir la condició d'una de les prosistes més gentils de la llengua catalana del Quatre-cents, capaç, com ell mateix va apuntar, de plantar ploma a la misogínia de Jaume Roig:
E aquesta excel·lent Magdalena, així escalfada e fervent en l'amor divina, llançava tan grans purnes de vera caritat que en ella fon bé verificat lo que és escrit: Non potest civitas abscondi supra montem posita, car aquella insigne ciutat anomenada Amor, qui és la principal en lo regne de l'ànima la qual Déu omnipotent ha elegida per cambra e posada sua, com la dita ciutat se troba sitiada e fundada sobre aquella muntanya ferma qui és lo cor de la dona virtuosa e amable, no és possible estiga amagada, ans contínuament se mostra per obres tan grans e meravelloses que passen força d'hòmens.
Bellament, doncs, Lionor es va fortificar en Isabel. O entrar per eixir.
Tristament, però, un claustre és un lloc tancat.

Siga com vulga, més de cinc-cents anys després, contracorrent dels temps, les campanes de la torre consagrada a Sant Miquel marquen encara les hores del majestuós monestir vora un riu civil, sec i antic que travessem ciutadans encara faceciosos, bròfecs i devots.