Pàgines

10.5.07

Civis -is

Avui, al Quadern de El País.
M. Josep Escrivà:

Jo vaig viure durant un temps a la ciutat de València, a l'avinguda de Blasco Ibáñez. El poema ["El riu" dins del seu darrer poemari, Les flors de casa] parla de la desaparició d'un riu, però també de la sensació d'alienació de trobar-me en la meva pròpia ciutat sense sentir que hi pertanyo.

Martí Domínguez:

Aquesta sensació constant de no pintar gairebé res en la teua ciutat, aquesta sensació que importes tan poc, que et necessiten tan poc. Una indiferència que es trasllada fins i tot a espais que t'haurien de ser més còmplices, com ara la mateixa Fira del Llibre de València, on la literatura valenciana i els seus autors tenen un espai ridícul i testimonial. Un exili interior en una ciutat que t'expulsa, que et menysprea i que t'aboca a la melancolia. Escriure en aquesta terra produeix també el seu hüzün, llarg i sense final. Però els valencians no tenim cap paraula pròpia que puga definir aquest desassossec i aquesta tristesa intensa

La lectora, que també camina i pensa València, que també hi viu, civilment, entotsolada i trista, que no troba motiu per pensar que aquesta dinàmica és reversible, anhela dels autors -d'aquests o dels altres- uns personatges, una història, uns versos que en donen precís testimoni dels últims batecs d'aquest temps últim; d'aquesta definitiva lenta agonia...