Pàgines

23.11.17

La sonoritat del desert (2)

A los cincuenta, detectives salvajes.
Y detectives salvajes a los cincuenta.

(dels quaderns de Laura Jáuregui)

18.11.17

Espai de cures

Non hai fiori bianchi per me?
F. Battiato, La cura

—No me toquéis, pero necesito un abrazo.
Estad tranquilos, leo mucho; no os preocupéis.

9.11.17

Caganiu

(Moraleja: un solo hombre ocupa demasiado. Dios hizo dos para que hubiese sitio.)
S. Alba Rico, “Las tentaciones de San Poligarsio”, dins de Leer con niños

Amorosament m'he pogut anar llevant de tot. Fins a la inconsolable acceptació de la falta; soc més infant que mai.

26.10.17

Res publica i filologia

Un procediment clàssic de la comèdia, avui encara en voga, és el paral·lelisme entre l'affair amorós dels senyors i la seva rèplica grollera en l'àmbit de les minyones, dels cuiners, dels ajudants de cambra o dels trinxerarires. Aquesta variació d'un mateix motiu té una relació molt estreta amb la regla estètica de la separació d'estils, una regla que procedeix de l'antiguitat. Tots la coneixem d'allà on fou seguida d'una manera més rigorosa: de la tragèdia clàssica dels francesos. S'exigeix que els temes seriosos s'expressin només amb una llengua noble i es relacionin únicament amb personatges enlairats i amb esdeveniments i situacions extraordinaris. La llengua i les coses quotidianes pròpies del poble baix escauen a l'estil baix, i el que és tractat amb un estil baix mai no té la dignitat de la seriositat, dels conflictes autèntics ni de la tragèdia. La representació del poble i de la vida quotidiana es produeix en clau de comèdia o de farsa. Aquesta regla estètica fins ara només havia estat considerada des d'un punt de vista estètic. El filòleg a l'exili [Marburg Erich Auerbach] se la mira amb uns ulls nous [Mimesi. La representació de la realitat en la literatura occidental] i hi descobreix aspectes nous i més tèrbols.

Partint d'una anàlisi purament lingüística, Auerbach estudia alguns capítols de Tàcit en què es descriu la insurrecció d'algunes legions de l'emperador i el seu capitost i portaveu subaltern. L'anàlisi filològica no només demostra que els sediciosos estan proveïts de l'agudesa i de l'estil centellejant del seu historiador aristocràtic, sinó també que aquest no es mostra hostil envers el seu personatge plebeu; més aviat no hi entén res. Els motius últims de la rebelió, l'autèntic estat anímic del soldat ras, per a l'aristocràtic Tàcit no compten, són inexistents. Tàcit escriu en un estil aristocràtic, per a un públic aristocràtic; si volgués relatar les experiències de la gent corrent, hauria de fer servir l'estil baix i narrar situacions còmiques. En aquest punt Auerbach fa unes remarques transcendents. Diu que en l'època moderna també hi ha historiadors aristocràtics, però que fins i tot el més conservador dels historiadors actuals està obligat a tenir en compte els partidaris d'altres tendències. Tàcit, en canvi, no té aquesta obligació, per la senzilla raó que en la historiografia antiga no hi ha cap historiador amb una tendència diferent de la seva. Vet aquí el límit indefugible de l'estil elevat obligatori per a la dignitat de la història: tot allò vulgar i ordinari en queda fora. D'aquesta manera, el poble no és objecte d'una consideració seriosa i profunda. Però aquell que obvia el poble, obvia les forces motrius últimes de la història, no té en compte l'evolució dels impulsos inconscients de la majoria. Allà on no troben expressió la massa i el poble, els foscos processos que s'alcen de la profunditat, no es pot parlar d'una representació completa de la realitat.

Victor Klemperer, "El filòleg a l'exili", dins d'Assaigs
Trad. de Marc Jiménez

Així doncs, i ausades front a aquells que han admès l'ofici tan assenyalat de conrear el prohibir su ran nosaltres, endavant amb totes les vocals i amb la justesa de les oclusives, líquides i nasals necessàries i auxiliadores!

 /p/, /r/, /k/, /l/, /m/, /l/, /r/, /p/, /b/, /l/, /k/, /k/, /t/, /l/, /n/