Pàgines

6.12.16

(Des)Articulisme vs Cànvit (o Sartreana)

Altra maniera intel·lectual* molt nostrada: descriure el fenomen i inhibir-se'n.

*Conveniu en l'adjectiu, per mor d'aquella tirada lexicogràfica nacional i bigarrada, generosíssima, fins i tot eleteística.

26.11.16

Crítica ficció

Lucia Berlin i Roberto Bolaño travessen Amèrica, de Sud a Nord, amb un cotxe robat. Al seient de darrere, bourbon, l'amor i un Tots els contes de la Rodoreda.

22.11.16

29.10.16

25.10.16

Immutabilia

Cinc segles sense a penes haver existit un comerç literari fecund entre l'una i l'altra banda del Sènia, no és cosa fàcil de superar. Ni tan sols els esforços convergents de la Renaixença, aquí i ací, no han aconseguit remeiar-ne les males conseqüències o restablir del tot els vells lligams. Hi ha hagut, de la banda valenciana, reserves i recels, i, de la banda del Principat, imprevisió i desdenys. Cinquanta anys enrere s'inicià entre nosaltres un corrent seriós per bé que minoritari, d'acostament a les empreses i als mòduls literaris de la Catalunya estricta: amb major o menor coherència, amb fidelitat una mica oscil·lant però ininterrompuda, el contacte s'hi ha mantingut; i, després de la guerra, fins i tot s'ha reforçat. La resposta del Principat per a tot això fou paral·lela: també entre minories i amb assiduïtat irregular, Barcelona ens ha acollit amablement. És ara, però -vull insistir-hi_, que aqueixa bona predisposició s'eixampla: ja no solament la trobem en el nucli professional dels escriptors i els crítics; la comprovem oberta, així mateix, en un públic més ampli, en el públic que podríem anomenar "normal" de la nostra literatura.
(...)
L'única perspectiva del prosista valencià és, doncs, haver d'imposar-se, primer, com un escriptor més, sense hàndicap regional, entre els escriptors de llengua catalana i imposar-se, per tant, al públic que aquests ja tenen. Així s'evadirà la fatalitat geogràfica, que li impedia créixer i avançar: trobarà editors i podrà permetre's el luxe de sentir-se modestament home de lletres. El pas, aleshores, cap a la consecució del seu públic immediat i natural pot ja no ésser insalvable, almenys en la mesura que això és factible ara. La difusió del llibre en la nostra llengua al País Valencià, i com a empresa seriosa, no s'aconseguirà solament per l'esforç de les editorials barcelonines o mallorquines; però per elles ha de començar, puix que tenen els recursos de propaganda, d'organització i de capacitat econòmica. La freqüència de noms valencians en llurs catàlegs els facilitarà la tasca, vinculant-les a la tradició local i esvaint les prevencions localistes que encara subsisteixen. Una vegada trencat el gel, les possibilitatsd'un treball de recuperació interna, a càrrec ja dls valencians, hauran augmentat: serà l'hora d'una estabilització cultural honorable.
(...)
Jo voldria que aquest "RECULL" servís perquè els lectors catalans de tot arreu advertesquen la situació valenciana. Hem de pensar, tots, que no es tracta d'un problema de segon ordre, comarcal i instrascendent. Hem de pensar que, a pesar d'ésser això prou important, no és únicament un problema literari. Cal reflexionar què ha significat i què pot significar encara per a la nostra vida col·lectiva, un País Valencià recobrat i solidari. La col·laboració que cadascú ens preste, l'aportament d'atenció i d'amistat que se'ns concedesca, ens serà un estímul apreciable. No tot depèn de la literatura, és clar. Però bo serà haver-ne guanyat la batalla.
Joan Fuster, Pròleg a Recull de contes valencians, Albertí Editor, Barcelona, 1958

Els tres països catalans han compartit una mateixa doble limitació estructural a l'hora de fer polítiques culturals: d'una banda, un Estat que no tan sols no ha assumit la seva pluriculturalitat nacional sinó que sempre ha tingut molt clar que la cultura d'expressió castellana havia de mantenir la seva preeminència en els territoris de llengua catalana; de l'altra, el seu dèficit fiscal amb L'Estat ha representat un drenatge bestial de recursos, el qual sobretot ha acabat afectant la partida de pressupostos dedicada a la cultura ja que aquesta mai no és considerada políticament i socialment un bé bàsic.
A hores d'ara, els tres grans territoris dels PPCC viuen processos polítics diferents. Tanmateix, hi ha uns elements de coincidència que haurien de ser aprofitats. Catalunya a la força hauria d'apostar en tot moment per la bona salut de la cultura catalana arreu de l'àmbit lingüístic; les Balears i el País Valencià, des de les eleccions de maig del 2015, tenen uns governs progressistes i de país que en bona lògica han de posar-se al servei incondicional de la cultura que comparteixen amb Catalunya. És l'hora de començar a fer realitat el mite de l'espai cultural comú. Els agents balears i valencians necessiten el mercat principatí per treure un rendiment màxim de les seves produccions. I l'oferta cultural de Catalunya s'enriquirà i es diversificarà si els dóna acollida. Els públics del País Valencià i les Balears necessiten que els arribi la producció cultural que es fa al Principat per poder disposar d'una oferta, abundant i diversificada, que els pugui satisfer plenament les seves necessitats de consum.
És imprescindible, per millorar la nostra situació cultural, fer-ne una prioritat política i pressupostària, professionalització digne, foment de la creativitat i enfortiment de les empreses, equipaments amb dotacions suficients, complicitat dels mitjans de comunicació de masses amb la promoció de la cultura, cooperació entre el sector public i el privat, internacionalització, creació de nous públics i augmnet de la demanda dels ja existents... A veure si d'una vegada arriba el dia en què tot allò que culturalment és necessari és converteix en possible.
Editorial de L'Avenç, 427, Barcelona, octubre 2016
Ja vorem, tot i el triomf de la hipsterfolclorització com a moviment neorenaixencista, aquí i ací; i malgrat la tradició del llibre del repartiment, que encara és d'ordre sanguini i familiar...

14.10.16

El bon Ja

Amb cos esquiu, romaç oblic i ull desatent, m'has prenyat de No, de prou, de mai. I, amorosa, he infantat. Perquè sóc terra fèrtil, i tinc l'amiga per llevadora.

Nuvolet melat i tendre, que bresse en una senalla, arribarà la lluna, fill meu, quan coneixeràs ton pare, a qui ja li és devingut solc inconreable aquest non ni non de batre.

Nomare

Tinc, secreta, un fillinvisible.
Guaixadet com una arrelona de gingebre, que
som riu i ens desdiu i que és meu fins a la regolada de la llàgrima.

Xicotiu, que no tens pare, i mare vella.
Querubí sense albada, que no ets vingut a criatura.

Ni dolça, ni fina;
                           sense flor, arbre, carrer o corral.
http://www.estudiantladolçaina.com/uploads/Partitures/Dansa%20del%20velatori%20Alfas.pdf

Aideu-me els qui sou presents a
ballar-lo sense plany, a
bressolar-m'hi sense plor.
http://www.estudiantladolçaina.com/uploads/Partitures/Dansa%20del%20velatori%20Alfas.pdf

12.10.16

Redempció (i 3)

Família, malgrat l'irreparable; a S. P., a qui suplique perdó


Amb la paraula dita, capalta i dempeus, he dreçat úter enrere una nissaga.

7.10.16

Redempció (2)


De matí, a casa i innocent, m’he posat el banyador pel simple goig de dur-lo-hi. I m’he distret jugant. Amb el diccionari. Amb el diccionari i amb el quadern dinatrès dels mapes. En pàgina parella copiava els mots de la destrossa i del malbeniment; en pàgina senar, els del desig. 
I n’hi havia que eren en l’una i en l’altra.

L'obscè aprenentatge dels budells i dels esfínters és ara pell enllestida full en blanc; ductilitat de la meua llengua padrina que m’ha volgut aprestar aquest cos nou. Intacte.

Texto: no el rodeo sino la carne en trabajo de amor.
Hélène Cixous, La llegada a la escritura

Renacer siginifica el nacimiento verdadero
Silvia Baron Supervielle, La línia y la sombra

Y cuando algo acontece no hay escapatoria:
toda mirada tiene lugar en el destello,
toda voz es un signo, toda palabra forma
parte del mismo texto.
Chantal Maillard, En un principio era el hambre

Redempció (1)

A M.M. perquè sí i per tot
Lisboa, agost de 2016

   La literatura existe por el bien de la humanidad
   Mi conclusión es extraña y tiene lugar en una llanura oscura. Para existir, la literatura debe apelar a la imaginación; la imaginación es de hecho la carne y la sangre de la literatura, pero al mismo tiempo la imaginación es la fuerza misma que lucha por apagar el halo de la redención. De modo que una literatura redentora, una literatura que interpreta y descifra el mundo, forjada por el bien de la humanidad, debe luchar contra su propio cuerpo, contra su propia carne y su propia sangre, contra su propia vida. Una célula combate contra la otra. El halo titila, se enciende, fulgura, se enturbia, se atenúa. El yetzer hara, el Instinto del Mal, infla sus mejillas con un aire negro con la esperanza de apagar el aire redentor, pero a último momento haces de luz brotan del halo y el mundo queda expuesto, con todo su significado, a nuestra mirada sorprendida. Bajo esa firme luz reveladora podemos hacer distinciones; podemos ver que una cosa no es intercambiable con otra, que no todo es lo mismo, que el Holocausto es diferente, y vaya si lo es, de una mazorca de maiz. Así llegamos, al fin, al pulso y a la meta de la literatura: rechazar el borrón de lo "universal"; distinguir una vida de otra; iluminar la diversidad; encender la menor partícula de un ser para mostrar que es concretamente individual, diferente de cualquier otro; narrar, en toda la maravilla de su singularidad, la santidad intrínseca de la partícula más pequeña.
   La literatura es el reconocimiento de lo particular.
   Para eso, necesitamos el halo
[Y eso es el "halo": interpretación, lo implícito, el nimbo del significado que envuelve el cuento.]

Cynthia Ozick, "Innovación y redención: qué significa la literatura" dins de Metáfora y memoria. Ensayos reunidos
Trad: Ernesto Montequin

27.9.16

Bodybuilding

L'Editor, quan li vaig anunciar que havia sotmès l'original a alguns retocs i una ampliació, ho comentà de manera molt generosa pel fet que demostrava l'existència, en mi, d'un indefugible principi d'autoexigència. I afegí que la meva determinació, però, contrasta amb la de molts escriptors, els quals, una vegada publicat un llibre del qual són autors, es neguen a treballar-hi més, a haver-lo de tenir més en compte. Jo li vaig contestar que em semblava molt bé que d'aquesta forma demanassin, per a ells, un respecte, però que jo preferia dirigir aquest respecte al lector, el qual, ho tenc ben clar, constitueix un dels músculs vius, essencials, que possibiliten el moviment i el pàlpit d'una Cultura.
M.A. Riera, pròleg a l'edició de Destino de 1994 de Fuita i martiri de sant Andreu Milà

Benaventurat siau vós, Miquel Àngel Riera.

21.9.16

Vots per a la son...

M.S., pels consells i els poemes
Dins de Darwin nos Açores. Diário pessoal com comentários, a cura de J.N.G. Pereira i V. Neves


Assumir les frustracions del viatge, del viure, i de l'estudi. Fer-ho malgrat l'estèril ressortització de la vida -cosa estúpida, fins i tot quan es projecta en l'instant.
És una aptitud de (super)vivència.

I en l'insomni i la deriva continentals, catxalotiu, marsopí, zífic, belugadís, rorqualíssim, barbat, gegantinament blau, franc, etcetàcea m'és l'acaronador mar que m'altava i emmovia el cel profund i les estrelles en flor de les Açores.

És setembre, i aquest n'és es vint-i-setè.