Pàgines

24.4.17

La passió segons L.S.

Un paquetet de dàtils al fons de l'armari com un niu de cuques dolces.
Deler i deliri del sucre que menstrue.

23.4.17

Writing Prompts (per a ma mare)

En qualsevol cas, val la pena preguntar-se com pot contribuir a una ciència de la ment el fet d'escriure relats, entrades de diari, poemes i altres intents d'escriptura. 
"El jo escrivent i el pacient psiquiàtric" dins de La dona que mira els homes que miren a les dones, de Siri Hustvedt

L'altre dia vaig dir: "Gaudeixo de la meva força". Jugo amb la meva autoritat, hi penso, la trobo, l'adopto. 
L'autoritat és més que la grandiositat. L'autoritat existeix al món. 
He escrit el que mai no podria haver escrit. 
"A la consulta" dins de La dona que mira els homes que miren a les dones, de Siri Hustvedt

-Vale, pues empieza con eso: La charca de mi pueblo. O -prove, egoista- por Mi familia...
-Pero ¿la de antes o la de ahora?
-Las dos, si quieres, como tu veas -responc, per pura conveniència.


Dos dies després me les llig per telèfon. Plora. Es que lo estaba escribiendo y, qué cosas, es que estaba allí, es justifica.

Sí, escriure és això, mare, ser-hi.

17.4.17

Carícia: revelació ontològica

Soc
      fins allà on el cos se sap perquè encara no hi ha aplegat la mà que el reconeix, vermell de mapes íntims que m’aveïnen a dues ciutats des de la memòria de la pell, riuada en esguards de tendresa sol·lícita morta en germen:
                                            flors en venda, teixits flonjos i gossos domèstics als carrers.

On, tanmateix, el vent. I, adesiara, la pluja.

14.4.17

Kalimat

A T. S., per un dinar d'estiu. I per tota i tanta la resta
Més tard -fou llavors-, una (in)certa metempsicosi...

ARCÀNGEL GABRIEL


Bell com el desig, quan no descansa en res, quan busca i quan tremola.

Enric Sòria,  "Talismans"



Venia d'Elisabets. Rambla travessa he topat amb la cruïlla Santa Anna amb Canuda. En aquest m'he abocat. Al principi, en un edifici en què ara obren, al costat dret segons s'avança cap a la cantonada on hi ha l'Ateneu, a la part baixa de la bastida que n'és testimoni, hi havia un home assegut, gairebé acatxat, quasi a la gatzoneta. Entotsolat amb un quadern sobre els genolls, absort mentre el gran cabal que érem la resta negava la ciutat.
Des que me n'he adonat, ja no cap altra cosa ni ningú altre. Amb candidesa de lliri: un home amb un quadern de cuir obert a la falda, un home que sembla àrab amb un quadern de cuir obert a la falda, un home que sembla àrab no sé si jove amb un quadern de cuir obert a la falda, un home que sembla àrab no sé si jove i formós amb un quadern de cuir obert a la falda, un home que sembla àrab no sé si jove i formós i aparentment pobre tot i la dignitat cortesa amb un quadern de cuir obert a la falda.
Quan hi era a besar l'he vist escriure, o dibuixar -capcot, no res fora seu-, o cal·ligrafiar amb tremp obscur al bell mig d'una pàgina senar, mentre que com un colom en restava la parella. Entre les cames i la pell del quadern s'estovallava un mocador vermell i historiat. Gest delicadíssim. Ha estat una imatge fulgurant, que m'ha corprès com poques petites altres que, belles com són, jo també salve amb poder de talismans. Fins a tres vegades m'he girat per a mirar-lo al temps que me n'allunyava.  
Plena de silenci, com la bossa sense els missatges que el deler hi fa alabatre en vibració.


I, ara, pasqual i sagrada, torne, devota, al (meu) segle. 

 وأعودُ.. أعودُ لطـاولـتي لا شيءَ معي.. إلا كلمات
                                                                                                               كلمات  نزار  قب 

YIBRIL

A la medina Laqcant
vaig tindre tracte amb un arcàngel.
Endimoniada com estava,
tot hi va resultar onerosíssim i sense fruit.
Vaig haver d’abandonar la ciutat.

Cara blanca com de ploma,
pedra travada com l’onada i la vora.
Desig enlaire alabatien les palmeres.

Així devia restar;
no vaig mirar enrere.


Després, hi hagué el temps, profà, en què quan algú parlava el seu idioma a prop meu, la seua absència hi prenia cos; com un déu mític metamorfosat per a entrebancar humanament un mortal...


1.4.17

Pràctiques d'espiritisme i d'estima irreprimible

L'arquitectura es el arte de la reconciliación entre nosotros y el mundo, y esta mediación tiene lugar a través de los sentidos.
Los ojos de la piel. La arquitectura y los sentidos, de J. Pallasmaa

A dins de l'IVAM soc a l'úter de mon pare. Em feies aleshores una abraçada que et sobreviuria. Una closca del cap perquè hi ature el pensament, una cúpula bucal, des de la qual, si vull, sé dir.

27.2.17

Joan Sales, caudillo immortal!

A. Gentilieschi, Susanna i els vells (detall)

Potser, allò que sí que deslegitima un premi literari són els contubernis (digitals), estrafets en debats acadèmics, de qui col·loca els texts de l'amic entre els finalistes i d'aquest amic enrabiat perquè amb això -i el seu gran art- no en va tindre prou i llorers. O, tal vegada, la crítica puntual, igualment flàccida i decadent, impròpia de lectors competents, que es desafecta -i això és tot?!- davant de la mesura d'úters, conys i vagines que refusa interpretar.
Fal·lo(go)centrisme sense vigor, que pretesament savi o poeta s'afigura desautoritzar veus que versen cossos que no aconsegueix sotmetre ni sublimar, però dels quals escarneix fatxendament i per privat l'alfarràs de pèls i de plaers.
Més enllà -o més ençà- de l'eixorca trempera lletraferida pàtria encara i sempre en lo procés de les olives, t'estic llegint, Maria Cabrera.

7.2.17

Hiperconnectivitat

En efecte, amics, fins i tot el pretés argument de la possible -i vostra, i provadament mítica- urgència, el refusa la meua indiscutible solitud.

3.2.17

Jo no sé de música, però sí de la (meua) vida...

En general tothom s'agrada de dir el vers aquell de les trompetes que l'havien precedida -i, d'alguna manera, a totes nosaltres prefigurades en ella.
Tanmateix, gairebé ningú no accepta la nostra arribada de timbals de Xostakóvitx.

La de Satie és música de ce-ta-cis. I no se'n pot cantar res de més formidable.

Hi hagué un home molt disciplinat que tocava el piano a la casa del costat. Passamà per al parquet de les meues vesprades, barana assolellada.

Em plau escriure amb l'ordinador mentre sonen l'ària inicial i la primera de les Variacions Goldberg. O, simplement, teclejar-hi. Com si era jo qui les tocava…

16.1.17

Prou(d). O Saldos: sexe i animal (i 7)

En l’anatomia gairebé simètrica del seu nom he llegit el secret morfològic de totes les tipografies. Me’n resten el ball i la balena. I les seues escriptures.
Al meu favor.

15.1.17

Saldos: sexe i animal (6)

CAPUTXETA VERMELLA AFTER WOLF

Cap al tard i cap al cau, m’adone que, en aquesta ciutat, tots els homes fan la teua cara. Són tu, però tu no els ets. De llop i d’ulls salvatges, també es mouen amb la bellesa rogenca de la rabosa caminant per la llinda del bosc.
M’ature sempre a temps: a la distància que al desig s’imposa; sense perdre les humanes formes ni descobrir-me presa, femella o canó.
Benferida -jo, sí- d’impossibilitat licantròpica.