Presumpcions

Sóc jo qui no la pot veure sencera cada nit, tanmateix he aprés a dir-ne fases de la lluna.

Què em deu fer dir qui em fantasia?

Malaltia estacional

De blasfemar l'hivern no alabat la primavera.

Refer-se

Ha dit: m'esforce molt -molt!- a ser qui sóc.

Fin de (un) año

A D. i a D., que m'ensenyaren a l'estiu paraules que aprengueren de xiquetes.

(Aquesta és una entrada molt endarrerida i circumstancial. Sentida ausades si fa temps, l 'escric ara per fer-ne parell el còmput anual i traure profit dels meus manuals d'autoajuda:

... hay otras operaciones mentales que parecen cumplir un objetivo similar: conseguir explicarme a mí mismo lo que me sucede. Por ejemplo, ese continuo comentario lingüístico que acompaña mi vida. O ese paradójico hacerme preguntas, como si tuviera que interrogarme para saber lo que sé. Forster dijo en broma: ¿Cómo voy a saber lo que pienso hasta que no lo digo? Bueno, pues yo digo lo mismo en serio.

J.A. Marina, El misterio de la voluntad perdida)

Menu(d)alla

La meua pena com una colla d'infants que amb els anys he aprés a dur nets i ben vestits, que amunt i avall vénen amb mi, tan educats i endreçats que tot m'ho deixen fer.
La pena pels morts són nens callats que passen l'estona fent sorollets somorts. Constants. La criaturiua que em mira, que no riu, que no plora, que s'asseu sempre a soles, trista demés i amb una sabateta bruta i un mocador de tela ben planxat a la butxaca sóc el que fantasiege que no visc, el que pense que es perd. L'infant gros i malcarat de la nissaga aquella d'El banquet de Margarit és qui tothora em demana, implacable, per la mare i els germans.
I el més fadrí, llarguerut i esguerrat, que no va bé a l'escola, que no m'ho sap explicar i se n'avergonyeix. I el menut menut, que els altres traginen a coll, que s'enjogassa amb la bellesa que no hi és, que plora la riquesa deixada anar i que s'ennuega amb la malaptesa que ens mena.
A tots. Amb aquell gos, la pena tan fosca dels altres, que sempre ens trenca el joc i la gresca.
Sovint, per compensar el poc esment que hi pare, la poca cura que en tinc, els llig; de vegades, fem gargots amb les tecles.
Ells s'adormen. Jo m'aquete.

Misèria

Hui he fet almoina perquè me l'han demanada en valencià.

Examen (de consciència)

Aminatou Haidar és el gran No, el gran refús. Molts catalans (amb tal gentilici), si així ho han decidit, exerceixen el seu primer gran Sí. Jo em limite -sense vels- a fer alguna cosa, poc femenina, però, sobretot, pregonament valenciana: una entrada al blog -ben sentida, això sí- cada diumenge. De vesprada, normalment. Fada i reiterativa. Petitburgesa, també.

Trobar(-s'hi)

Ahir m'esperaven les cosines i qui em va fer d'avi, parada amunt parada avall d'un mercat que ja no és a prop de casa. Impossible estacionar als voltants. Vaig marxar, buscant consol, a les llibreries del centre. N'hi vaig trobar.

Hi ha algú que en algun lloc
llegeix aquest poema.
Jo també estic llegint-te
a través dels meus versos,
que els teus ulls van seguint.
Dels pocs llocs on trobar-nos
un d'ells és la tristesa.

J. Margarit, Misteriosament feliç

Hui he pres el primer café del dia asseguda a la terrassa d'un dels últims museus construïts a la ciutat, veient de lluny -tot i que era ben a prop- l'àtic -que en diem ara- on van viure mentre servien a la porteria de l'edifici, ma mare, la de les cosines d'ahir i qui em va fer d'avi, en arribar a València.
Cada baula de la cadena d'ADN que em conforma s'ha estremit en recordar un passat que no va viure.
El meu present volta insistent els carrers del que, pensa, hauria d'estar un futur en pau amb aquell bosc en la boira que, diu el poeta, són els records. I ho fa dins d'un vehicle que es nega a abandonar en doble fila.

Ploricons i coses velles

Hui:

En la escuela las incursiones en la literatura consistían más bien en dictados que evocaban un mundo obsoleto, campestre. A base de fragmentos de escritores de los que hasta el nombre he olvidado, querían meternos en la sangre a Francia y sus provincias. No me atraían para nada, pese a que mis abuelos habían nacido en ellas. Justamente las habían abandonado por la ciudad. Cuando llegaba el verano atravesábamos en auto esas regiones interminables, sus aldeas con postigos cerrados. Lo único que me apuraba era llegar a la costa del país, allí donde la lengua provenzal cantaba, el mar estaba próximo y los carabineros usaban sombreros con penacho. ¿Cómo podría yo amar esa Francia rural que querían venderme con sus niños maltratados y sus madrastras? Me hacían sentir asfixiada.
Por el mismo estilo, en nuestra escuela se presentó una obra de teatro basada en Pelo de Zanahoria, de Jules Renard, que me resultó insoportable. En ella no vi más que lloriqueos y cosas viejas. Ese universo no era para mí, era un mundo triste, inmutable, acabado, en el que por toda la eternidad los campos eran recorridos por labriegos pobres, y unas mujeres desabridas barrían las casuchas mientras unos niños con la nariz sucia tragaban su sopa. No sé bien de dónde me venía ese sentimiento, pero yo intuía que la modernidad era el único lugar en el que podría encontrar un sitio.

M. Petit, Una infancia entre libros.

Fa temps:

... la mayoría de los poemas evitan la metáfora que pudiera proceder del mundo experimental del ciudadano, y en cuanto no se labra la tierra con caballos, el pan pierde calidad poética a sus ojos.

M. Frisch, No soy Stiller

Demà?

Jo proposaria una política lingüística que organitze la diversitat. L'aposta real és fer del català un codi elaborat, que servisca per a connectar-se amb els moviments d'avantguarda, no amb les arrels.

T. Mollà, El Punt, 11/I/04

Òbviament, tot pensant en qui escriu per salvar el país, per dignificar la llengua, per fer-nos un favor als (condemnats) lectors.

Me llamo Benno von Archimboldi

Deu ser que és diumenge i els plaers privats s'extremen: qui fretura d'una feina d'aquesta o d'aquella manera si els més alts moments de plaer i de realització intel·lectuals els passem a la taula, al llit o al sofà?

Calma

No poder fer anar la pròpia vida sense la que d'altres ja han (d)escrita deu ser aquella cosa que en diuen el viure literari.
I de viure amb veritat i bellesa; sense amagar cap cobriment de cor sinó explicitant-lo amb tot de boniquesa per tal d'invocar forces i alegria, en diré jo des d'ara viure amb art.

Retratada així, pense, com sempre, la Renée Michele i, voilà, sense cap esforç note com amolle això que encara no he sabut nomenar.

I tot això després d'haver arribat, també, en aquest nou port.


P.S. O en aquest desterrament. O en tants d'altres llocs als quals no arribe (o no hi sé arribar) a temps...
Ai de l'art de la malaptesa!

Tempestat d'aire

Dimecres a 18 de agost 1593, a les sis hores de la vesprada, i vespra de sant Lluís, se mogué gran tempestat de aire i rellamps i eren ponent i tramontana. (...). I io anava a casa, que estava a l'hort de mon pare al carrer de Morvedre, i me haguí de llançar gitat boca avall a la llarga en el pont dels Serrans que em volava l'aire, fins passats set o huit credos, que m'alcí ab gran treball i ab por que em tornàs a volar lo aire.

P.J.Porcar, Coses evengudes en la ciutat i regne de València (Dietari, 1589-1628).

De matí hem travessat el pont de la Trinitat. No en tornàvem sinó que hi anàvem. El vent, entre fresc i fort, destarotava la gent i en feia trontollar les passes. He recordat Porcar. Vulnerable i a estones innocent com un infant. Li ho he explicat a H. N'hem parlat, del ciutadà, de la ciutat.
S'envola la por amb la bona companyia; i ens manté dempeus, quasi sense rés, al bell mig dels camins.
Ben diferent el paisatge; de ben segur, la mateixa vulnerabilitat.
Totes les tempestes no són la mateixa tempesta però només huit poden ser els vents que hi són convocats a bufar.

P.S. Avui és la vespra de Su Señora de la Almudena.

La mort i una certa primavera

A la hui coberta de boira horta de València encara hi ha en flor blanc els tarongers i esparsos els cementiris curullen de flors i de gent. La flaire és trasbalsadora i mentre, perplexa, vaig i vinc per la via novament angosta, maquine un àpat, que durés més de cinc, de sis, de vint anys; en què brindar pels amors que fan nàixer la ràbia fundacional.

Llavors el cos recorda aquella i aquella altra lliçons. I reïx, també, la ciutadana a calmar la dona i, aquesta vegada, la fa baixar als carrers i a la vida.

I l'ànima, que no existeix, es dreça, pena amunt, i pensa en els seus llibres:

Tot l'aire era ple d'olor d'acabament. Si cremaven poc, amb un bastó burxàvem la pila i l'aixecàvem enlaire d'un costat perquè la flama es fes més alta. I de mica en mica la primavera moria a la tardor damunt de les pedres rodones de la Plaça.

Mercè Rodoreda, La mort i la primavera

I aquella altra part, que no té nom, es mira impotent la peguesa amb què arrenglera hui amb durés amb llavors...

Tanmateix, no n'hi ha una altra.

A la Plaça, doncs.

Gènere (literari)

Ubicar-se

Hi ha un trànsit obligat des dels terrats de Benimaclet al passat on la mare encara s'està.
Des de l'altura assolellada m'ho afigure, car no ho veig, com un desguàs d'asfalt. El punt on conflueixen els carrers dels doctors Peset Aleixandre i Nicasi Benlloch amb les avingudes de Campanar, de Burjassot i del general Avilés.
Ratlles, òbviament, gens memorables transcendides. Ben allunyades de Comèdies, Bailén, la Nau o Trinquet dels Cavallers, però que són, també, Ciutat.

Legitimar-se

Mon pare, que s'esforçaria a llegir qualsevol cosa que jo malescriguera tot i saber que no n'entendria ni un borrall, va construir l'IVAM i es trobava amb els companys de colla a l'Almoina quan les màquines hi van deixar al descobert el jaciment i les restes que ara s'hi exibeixen.
Contava a casa, cansadíssim i ple d'ira, que un alt càrrec, el cognom del qual, per cert, paral·leleja l'edifici del que mai ha estat un museu modern talment l'obra pictòrica les parets, quan en va visitar les obres, va suggerir que els treballadors no pararen a esmorzar per veure si així enllestirien a temps.
Recordava sovint, també a casa, els dies que van ajudar els arqueòlegs a traure la runa inicial dels futurs treballs de la plaça ara vidrada. D'això, en canvi, en parlava satisfet. I trist alhora. Eso me gustaba a mí; no hi havia cap més opció que les que vivia. Vingué una nit amb unes monedes que jo recorde blavoses i plenes de brutícia.
Amb les mans enormes, Toma.
Patrimoni que aquella xiqueta ignorant no va saber conservar.
Tanmateix, la dona que sóc porta el seu temps al canell i de filar el passat amb el present ara ja sap que aquesta ciutat li pertany per coses molt més importants i sagrades que el naixement o la contraidentitat que s'ha bastit.