Pàgines

27.7.16

Book Challenge

Amor de mare (1912-13), d'Antonio Múñoz Degrain
Hi ha cap anàlisi que done compte, per exemple, de l'adaptabilitat i els trànsits de l'expressió artística al nostre país?

Per anar molt més enllà de la construcció de relats, és clar.

19.7.16

Bucòlica

No he entès mai si l'ovella mor abans o després de la reunió...

Tot i tants pastors com m'avantpassen.

15.7.16

Àspid (2)

Les quatre dents de la forqueta sota les tres potes de la taula a l’encalç d’un dels dos peus de la dona que, en la duja del gest i la conversa enverinada, no sap què se n’ha fet.

13.7.16

4.7.16

I pau. La de les classes de gramàtica.

A C.D., que en sap i la transmet

Els que es pensen que la gramàtica només és un conjunt de regles i de comentaris s'equivoquen. Si ens hi fixem, la gramàtica revela el sentit amagat de la història, dissimula el desordre i l'abandonament, uneix elements, reconcilia les contrarietats, la gramàtica és un mitjà formidable d'organitzar el món com ens agradaria que fos.
[...]
Aleshores m'han vingut al cap els adverbis i les conjuncions de coordinació que indiquen una ruptura en el temps (de sobte, tot d'una), una oposició (tanmateix, en canvi, per contra, amb tot) o una concessió (tot i que, encara que, per bé que), no he pogut pensar en res més, he intentat enumerar-les, fer-ne l'inventari, no podia dir res, res de res, perquè tot es confonia al voltant meu, les parets i la llum.
Aleshores he pensat que la gramàtica ho preveu tot, les decepcions, les desfetes i els embolics en general.
[...]
Abans creia que les coses tenien una raó de ser, un sentit amagat. Abans creia que aquest sentit era el principi de l'organització del món. Però és una il·lusió pensar que hi ha raons bones i dolentes, i en això la gramàtica és una mentida per fer-nos creure que les proposicions s'articulen entre elles, seguint una lògica que revela l'estudi, una mentida perpetuada des de fa segles, perquè ara ja sé que la vida no és sinó una successió de repòs i de desequilibris, l'ordre dels quals no obeeix a cap necessitat.

No i jo, de D. de Vigan
Trad. d'O. Rius Piqué

Jo crec que la gramàtica és una via d'accés a la bellesa. Quan parles, quan llegeixes, quan escrius, t'adones de seguida si has fet una bella frase o si estàs llegint-ne una. Ets capaç de reconèixer un bell gir o un bell estil. Però quan fas gramàtica, tens accés a una altra dimensió de la bellesa de la llengua. Fer gramàtica és esmicolar-la, mirar com està feta, veure-la tota despullada, en certa manera. I és aquí quan és meravellós perquè et dius: "Que n'està de ben feta, que n'està de ben fotuda!". "Que n'és de sòlid, d'enginyós, de ric, de subtil!". Jo, només saber que hi ha diferents natures de paraules i que cal conèixer-les per deduir-ne els usos i les seves possibles compatibilitats, m'arravata. Trobo que no hi ha res més bonic, per exemple, que la idea de base de la llengua, que hi ha noms i verbs. Quan tens això, ja tens la base de qualsevol enunciat. És magnífic, ¿oi? Noms, verbs...

L'elegància de l'eriçó, de M. Barbery
Trad. d'A. Torcal i S. Company

3.7.16

Guerra (I -previsiblement)

"(...)¿On et cercaré? ¿Quina terra posseeix ara el teu cos, els teus membres mutilats, el teu cadàver esquinçat? ¿Això és tot el que pots mostrar-me de tu, fill? ¿Això és el que he seguit per terra i per mar? Traspasseu-me, llanceu contra mi tots els trets, oh rútuls, si hi ha en vosaltres gens de pietat, elimineu-me a mi la primera amb el ferro; o bé, tu, poderós pare dels déus, tingues compassió i amb un dels teus trets enfonsa el Tàrtar el meu cap avorrible, ja que no puc truncar d'altra manera aquesta vida cruel." Els ànims es commouen amb aquest plany, un dolgut gemec s'escampa per tots els presents, i s'afebleixen, rompudes, les forces de cara al combat. Com que la dona provocava flamarades de dolor, Ideu i Àctor, per ordre d'Ilioneu i de Iulus, que plora abundosament, l'agafen i la porten en braços a casa.

L'Eneida, de Virgili
Trad. de J. Bellès

Flamarades de dolor... 

covar 
una
violència 
de-tal-gènere 
capaç
d'extingir
l'espècie

27.6.16

Aquí: terra i mar i gramàtica

El ciclo de la marea determina mi horario. Con la marea baja la playa es un gran espacio desnudado por una retirada indecente, más similar a las tierras de cultivo que a algo que tenga que ver con el mar: un campo inundado, turboso, lleno de sedimentos, que tiene tanto de carbón como de lodo.
Los buscadores de cebo dejan pequeños montoncitos de tierra mojada a su paso, como pequeños castillos de arena que se hubieran hundido. Con sus cubos y palas estos sacristanes de la orilla tanto podrían estar enterrando como desenterrando. Sobre ellos hay una señal de desagüe en forma de equis, que se ha torcido hasta convertirse en una cruz. En la luz todavía incierta, el lodo adopta nuevos colores que van del negro al marrón grisáceo, e incluso llega a tener el aspecto de algo parecido a la plata bruñida.
El mar interior, de P. Hoare
Trad. de J. E. Roca

Como digo, aquí siempre hay belleza. -continua Hoare. M'ature, enlaire l'esguard i el tren solca l'Horta de València.
Llegir és fer, dels anafòrics, díctics. I romandre sempre en el present.

13.6.16

Saltabarrancs

Erre a la gorja, que
és buida

i omplen
la rosta de l’escriure-ho
i l’estimbada,
balç avall,
amb que (m’)ho dic
ho dic
dic

dii
i
iiiic...

28.5.16

Tres mots -i una citació extensa- per a una samarreta

Monocèntric
Composicional
Polimòrfic

L'agenda sociolingüística més recent ens remet a una constatació paradoxal. Quan semblaven superades les confusions filogenètiques induïdes pels sectors secessionistes -sobretot en el període de trànsit entre la dictadura franquista i l'època democràtica-, quan semblava que la doctrina unitarista -difosa primordialment des del món acadèmic- havia aconseguit deixar en la més absoluta marginalitat els plantejaments acientífics dels qui adduïen teories fabuloses que atorgaven uns orígens mítics a la varietat valenciana, ens adonem que la questione della lingua continua, de manera obsessiva, en l'agenda de lingüistes, sociolingüistes i, sobretot, de polítics. Així, de manera cíclica -sovint amb les conteses electorals a les envistes- es reprèn la teoria que atorga al valencià uns orígens ibers o se n'impugna, ras i curt, amb ocurrències extravagants, la pertinença al diasistema català. El qüestionament de la definició unitarista del terme valencià en el Diccionari normatiu valencià (20014) per part del Govern de la Generalitat Valenciana en constitueix l'exemple més recent. 
Davant d'això, més que instal·lar-nos en un paroxisme paralitzador, som del parer que faríem bé de cercar explicacions raonables i raonades de la persistència contumaç d'aquest capteniment crònic en la societat valenciana. D'entrada sembla evident que l'estratègia individuadora ha variat i s'ha adaptat discursivament a la modernitat dels plantejaments sociolingüístics. Aquest fet, des d'una tradició sociolingüística com la catalana, amb un fort component reparador i extremament compromesa amb la subversió de l'statu quo a què una conjuntura politicosocial adversa havia abocat la llengua, es veu amb una gran perplexitat. Implicaria que la disciplina que ens havia de fornir el corpus teoricometodològic que ens menaria a la normalitat podia haver donat cobertura programàtica a la legitimació d'uns plantejaments disgregadors, tradicionalment vinculats a una aposta de residualització de la varietat històrica i territorial.
[...] 
L'argument en contra, l'autèntica pedra filosofal de les propostes individuadores -el secessionisme tradicional i l'aïllacionisme contemporani-, és el de la consciència dels parlants. Una consciència d'especificitat que, tot i no ser ni de bon tros general, és exhibida com a prova irrefutable d'uns plantejaments avui clarament majoritaris en la societat valenciana. Aquest criteri, amb una forta càrrega identitària al darrere, mediatitza el nou debat, ara sobre l'establiment d'una varietat referencial amb un fort component demarcatiu.
[...] 
El problema, doncs, no el tenim en la norma, sinó en la seua vehiculació. El codi normatiu català, més enllà de la millora d'aspectes que poden grinyolar, ofereix un marc d'actuació òptim per a garantir un treball tècnic al voltant d'un projecte comunicatiu fonamentat en l'assoliment d'un model unitarista des de la diversitat d'opcions referencials proposades. Sense anar més lluny, la proposta valenciana al voltant de l'IIFV constitueix una aposta per un model de base territorial que té ben present la seua incardinació en un àmbit comunicatiu de més abast. La implementació de la norma en la societat és la que caldria reorientar, quan es done el cas, cap a un tractament més equitatiu de la diversitat formal. 
[...] 
En aquesta nova direcció que ha iniciat el particularisme valencià, l'acció codificadora empresa per l'AVL no ha aconseguit deslliurar-se d'una política lingüística institucional profundament tribal, que vol impermeabilitzar l'ecosistema valencià de qualsevol vinculació a un espai comunicacional (i simbolicoactitudinal) de més abast. Si bé en l'àmbit gramatical a hores d'ara les discrepàncies en el model proposat no són insalvables, la tendència que es dibuixa amb la proposta lèxica, potenciada per la incomunicació promoguda des del poder, amb episodis tan sinistres com la interrupció de les emissions dels mitjans de comunicació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), augura un augment indefectible de la demarcació referencial. El risc de fragmentació lingüística hi és.
(...) faríem bé de no oblidar que la qüestió a dilucidar ja no és la unitat de la llengua sinó el seu funcionament unitari, un debat tan transcendent com l'anterior per a la viabilitat comunicativa de la llengua.
L'acceptació o el refús d'una varietat referencial són determinats per una consciència prèvia de comunitat lingüística. El cas valencià ens remet a una disputa en què els contendents discrepen obertament sobre l'àmbit territorial on han de bastir complicitats, de la mena que siguen. Arribats en aquest punt, no podem estar-nos de dir que defugir les consideracions identitàries (nacionals) i centrar el debat en l'àmbit cultural aplanaria molt el camí d'una entesa sempre complicada. No en va, la dinàmica identitària és a la base dels diversos plantejaments individuadors valencians, el secessionisme tradicional i l'aïllacionisme contemporani. Uns plantejaments que recorren sovint al discurs colonialista, passant per alt que erren el colonitzador. Una dinàmica particularista que magnifica el criteri de la consciència dels parlants a l'hora de qüestionar l'existència de la comunitat lingüística. Un criteri tan voluble i fàcilment manipulable en situacions conflictives que l'epistemologia sociolingüística hauria de posar en quarentena.
D'altra banda, si s'assumeix la condició de varietat subordinada, el debat sobre el model de llengua no es pot desvincular de l'horitzó de funcionalitat anhelat. Planificació del corpus i planificació de l'estatus, quan són tutelades pel poder instituït, solen anar de bracet. Dit això, ve a tomb recuperar la dialèctica entre comunicació i demarcació amb què Georg Kremnitz interpreta la fusió o la segmentació dels àmbits comunicatius. Sens dubte, sotmetre el cas valencià a la prova del factor interaccional ens ajuda extraordinàriament a portar llum a la interpretació del conflicte lingüístic. En aquest sentit, ha de quedar clar que la tendència constatada a bastir un model institucional amb una forta càrrega demarcativa (identitària) està en clara sintonia amb una planificació lingüística institucional que té en la impermeabilització comunicativa (amb la prohibició de la recepció dels mitjans de comunicació de la CCMA com a paradigma) un dels grans eixos d'actuació. D'altra banda, és fonamental prendre consciència que la pèrdua de valor comunicatiu de la varietat valenciana que comporta la fragmentació de l'espai comunicacional només afavoreix la llengua castellana, l'idioma que disputa veritablement l'espai formal (i identitari) al codi autòcton.
Acabem: sembla clar que avui la gestió normativa de la llengua catalana es troba més prop d'un model amb diversitat de varietats referencials i centres codificadors que d'un model de gestió unitària que administre la diversitat seguint criteris de comunicació supraterritorial. La nova conjuntura estandarditzadora és un indicador més de la fallida dels factors simbolicoactitudinals i de l'extraordinària feblesa dels interaccionals, que defineixen l'existència de la comunitat lingüística. La viabilitat d'aquests darrers, els factors comunicacionals, ha de ser la principal comesa d'una planificació lingüística compromesa amb la nostra llengua. 
La catalanofonia. Una comunitat del segle XXI a la recerca de la normalitat lingüística, de Miquel Àngel Pradilla 

I, atra volta, la negreta és meua.
I, encara, hi insistesc: QUE VOS INSACULEN A TOTS!

Ah, i mude, des de ja, de norma.

27.5.16

ARMA MULIEREMQUE CANO

En canvi jo ho he d'aconseguir, no puc continuar amb aquesta aquiescència.

Elena Ferrante, L'amiga genial
Trad. de M. Hernández Pibernat
Em conquereix i em (re)funda. N'és el vint-i-cinqué.