8.3.12

L'abisme

A C. M. que me la va donar de llegir i m'ha dut a un taller d'ales.
Leía en el Clos-Salembier porque era absolutament imposible sobrevivir sin libro, es decir vivir sin luz, sin espíritu, sin realidad sin dormir sin paz sin pan ya que todo lo que pasaba delante y detrás de la verja encadenada era grito locura tonterías tiniebla piedras y tierra lanzadas. Por lo tanto yo pasaba de un día a otro de un libro a otro libro sin libros me habría hundido, y no importa qué libros, bastaba con que hubiera un volumen rectangular del tamaño de mi pie sobre el cual me pudiera posar para cruzar el abismo, asno, avión, águila, carretilla todo sirve me deslizo de un lomo a otro pienso desde los pensamientos de Pascal hasta los pensamientos de la Condesa de Ségur, y mientras tanto mi hermano recorre el abismo en bici. Libro i Bici nos transportan tanto a uno como a otro, todo lo que uno pide es la puesta en libertad, a veces mi hermano lee a Spirou como yo leo "El idiota", es heno para el asno huesos para el Perro, a veces yo leo Hercule Poirot como mi hermano lee el segundo volumen de "Crimen y castigo" el volumen Crimen nunca estuvo ahí, todos nuestros libros son de segunda mano, mi hermano lee el Castigo, estamos destinados a conocer el Castigo antes de haber cometido el Crimen, el autor de nuestro libro tiene su propia filosofía: primero el Castigo, después el crimen. O bien de lo que se trata es de que nosotros seamos uno el Crimen y el otro el Castigo, en ese caso, sin duda, el crimen soy yo.
Todo era enorme y fuerte, rumiaba yo, mientras pensaba en la violencia que nos inspiraba, leo del mismo modo que él pedalea, del mismo modo que leo pedaleemos con todas nuestras fuerzas arrastrados por pendientes peligrosas.
Hélène Cixous, Las ensoñaciones de la mujer salvaje

 Te enseñaron a tener miedo del abismo, del infinito, que sin embargo te es más familiar que al hombre.¡No camines junto al abismo! ¡Si ella fuera a descubrir su fuerza! ¡Si fuera, de pronto, a gozar, a disfrutar su inmensidad! ¡Si diera el salto! Y no cayera, como una piedra, sino como un pájaro. ¡Si se descubriera navegante de ilimitado!
¡Suéltate! ¡Suelta todo! ¡Pierde todo! Toma aire. Hazte mar adentro. Hazte de la letra. Escucha: nada ha sido hallado. Nada se ha perdido. Todo està para buscarlo. Anda, vuela, nada, salta, corre, cruza, ama lo desconocido, ama lo incierto, ama lo que aún no fue visto, ama a nadie, que tú eres, que serás, déjate, libérate de las viejas mentiras, atrévete a lo que no te atreves, ahí es donde gozarás, haz siempre tu aquí de un "allí", y alégrate, alégrate del terror, síguelo por donde tienes miedo de ir, lánzate, ¡es por ahí! Escucha: no le debes nada al pasado, no le debes nada a la ley. Gana tu libertad: devuelve todo, vomita todo, dalo todo. Dalo absolutamente todo, óyeme, todo, da tus bienes, ¿de acuerdo? No te guardes nada, aquello que te importa, dalo, ¿entiendes? Búscate, busca el yo, revuelto, numeroso, que serás siempre más adelante, y fuera de un sí, sal, sal del viejo cuerpo, líbrate de la Ley. Déjala caer con todo tu peso, y tú, corre, no mires atrás: no vale la pena, detrás de ti no hay nada, todo està por llegar.
Hélène Cixous, La llegada a la escritura.

Il m'est donc impossible objectivement, et je dirais philosophiquement, d'imaginer que l'on puisse ramener un être complexe -moi ou n'importe qui- à une identité.
(...)
J'ai tout appris à la fois ou tout désappris parce que d'abord je ne savais pas que j'etais Juif, ensuite je ne savois pas que tous les Juifs étaient menteurs, mais le pire c'était que j'ai appris aussi le "double bind"; je peux vous dire que je suis un témoin du "double bind" primitif. Je suis sortie du jardin en me disant "si j'amène les timbres je me déshonoré et si je n'amène pas les timbres je me déshonore parce que j'aurai pruvé que tous les Juifs sont menteurs". Je ne vous dirai pas comment cette histoire a fini mais elle eté décisive, j'ai appris à ce moment-là l'inclusion et l'exclusion, la fausse définition, la façon dont on peut être dit juif ou espagnol ou catalan ou noir. Mais je ne l'ai pas intériorisé, j'ai compris qu'il y avait à ce moment-là un travail difficile et complexe de rapport et d'identité, d'identification. Et tout de suite après j'ai été chassée du paradis puisque tous les Juifs menteurs ont été mis à la porte de tous les lieux où juste avant ils étaient recevables.
Hélène Cixous, Langue à venir
Beneït siga l'abisme, beneït siga l'amor i beneïdes siguen les ales amb què l'aprenc a parlar. Sóc de la lletra!

20.2.12

La flor del girablau

La fllor del girablau és una bella rondalla valenciana, de Beneixama, que dóna testimoni d'aquesta condició esencial vinculada a l'especificitat simbolitzadora de l'ésser humà i, per tant, de caràcter universal. 
Compilada per Francesc Gascó, al seu segon -i, de nou, excel·lent- recull rondallístic, Rondalles de Beneixama, en lquè, a banda de l'home, hi ha les seues professions d'amor: la del filòleg i la del mestre.
Si més no, jo, en els camins de l'amistat i en els de la lectura ho he figurat així, cosa que m'ha fet pensar, una vegada més, en el tauler de ouija que és, també, la literatura.

5.2.12

Autoajuda (3)

No defallesc, no em deixe caure. Hi insistesc. Sempre.
Amb l'ajuda de deu.
De dotze.
De tretze:
A mentira é recurso legítimo diante da inquirição abusiva ou apenas inadequada (A. Barros Baptista)
De catorze i de quinze:
Leer nos enseña a querernos mucho sin gustarnos demasiado (A. Gabilondo)

Lo nostre pervindre està vinculat al de la resta de la humanitat (F. Mayor Zaragoza)

I de setze. Més que mai.


21.1.12

Còdols

Hui fa sis anys que va morir mon pare. I jo que sóc com ell, també, com ell, he decidit edificar. Alguna cosa més, però, que la casa d'altri.

Como tú

Así es mi vida,
piedra,
como tú. Como tú,
piedra pequeña;
como tú,
piedra ligera;
como tú,
canto que ruedas
por las calzadas
y por las veredas;
como tú,
guijarro humilde de las carreteras;
como tú,
que en días de tormenta
te hundes
en el cieno de la tierra
y luego
centelleas
bajo los cascos
y bajo las ruedas;
como tú, que no has servido
para ser ni piedra
de una lonja,
ni piedra de una audiencia,
ni piedra de un palacio,
ni piedra de una iglesia;
como tú,
piedra aventurera;
como tú,
que tal vez estás hecha
sólo para una honda,
piedra pequeña
y
ligera.

León Felipe

10.1.12

El diccionari, la vida i la poesia

A P.C.P., per les paraules que viuen i per les llengües mortes.

L'accepció és un ordre social que ens preserva l'existència -si més no, l'entesa. Ara bé, uniformada d'inventari, empresona un arcàdic contínuum significacional.
Els hàbits de la salut i els de la pròpia mort, quan veritablement en són -d'hàbits, vull dir-, poden ser represos amb facilitat si ens hi havíem deixat d'entendre.
S'inicia el trànsit amb l'apropiació d'un codi, lliure i personalíssim, que prové d'allò que uneix unes lectures amb unes altres, aquelles paraules amb aquestes. Oportunitat del sentit que mai no es dóna sense el kairós d'una gran precisió lèxica.

12.12.11

Desiderologia

-Maria Santíssima! I aquesta cara?
-Me l'alafeta un arcàngel.
-I la ploma, estimada?
-Que vol que escriga. No sé si una gràcia; no sé si una prèdica.
-I tan dolça flaire que amb vós és vinguda?
-Devia ser el lliri, Isabel, devia ser...

27.11.11

(A)negar-se

Aquell dia, el de la metamorfosi, el cigne, que no se'n sabia, s'enlairà superb. I alliberat -o això es pensava-, per fi. I per sempre.
Els falsos germans -ànecs tots- aprengueren d'enveja i es redefiniren de ressentiment. Empetitits d'estupor i de vergonya mantingueren la filera.
Lloca, la mare es reflectí a la bassa, planyívola, desesperada no de la bellesa perduda sinó de la que ja mai no assoliria.

9.9.11

Ho sabem, Professor

El bon patriotisme és un sentiment dolorós perquè implica sempre una insatisfacció. Voldríem el nostre País millor que no el trobem. El narcissisme patriòtic a més d'inelegant és funest. Estem convençuts que el nivell espiritual de València, ara, és manifestament inferior al material. Però el seu redreçament depén de l'esforç col·lectiu, és a dir, d'un acte voluntari. Per al cultiu d'una espiritualitat cal primerament amor, després idees clares. L'interés desperta la curiositat i l'estudi possibilita l'acció creadora.
M. Sanchis Guarner,  La llengua dels valencians

Sabem que el pintoresquisme és l'ansa a què s'agafen els pobles ganduls per tal de justificar-se. I que no ens invoquen l'interés turístic. Que no pretenguen de substituir amb l'explotació del turisme estranger l'esforç que cal fer per a la industralització i la modernització de l'agricultura del propi país.
Sabem perfectament que no és el tipisme ni el folklore el que defineix els pobles. No són les cançons, ni la identitat de costums -ni tan sols la comunitat de llengua- el que converteix un país en un poble. Allò no significa, certament, oblit de la continuïtat històrica. Ben al contrari, és notori que manca de futur tot present que negue el seu ahir, perquè  la tradició és impuls que el poble rep del passat i transmet a l'esdevenidor. Un dels béns tradicionals irrenunciable del patrimoni espiritual col·lectiu és la llengua autòctona. Però sabem també que la tradició només pot ser salvada procurant un compromís dels vells valors amb la nova edat. La pretensió de perpetuar  literalment el passat el deshonra perquè el caricaturitza.
(...) És clar que el tòpic, com el mite, només poden prosperar quan falta un coneixement vertader. Per això m'ha irritat profundament la incivil campanya difamatòria de la premsa local contra El País Valenciano, de Joan Fuster, un llibre dedicat a combatre els tòpics i les exaltacions de les banalitats accessòries, i obstinat en la recerca d'essències intrahistòriques i de les arrels geopolítiques i culturals, per tal de fonamentar-hi, sense èmfasi però amb agudesa, la pàtria a fer, la València futura.
Si es pretén realment fomentar el patriotisme en la societat actual, cal fer-ho amb sentit crític, evitant les exaltacions líriques o trivials i sobretot les afirmacions gratuïtes, encara que hagen estat tan repetides que hom les admeta sense reserves. Reforcem-nos per conéixer intensament el nostre país i la nostra gent amb la seua complexitat, i valorem-los amb tota l'objectivitat possible. L'exaltació de la pàtria no és incompatible amb la humilitat, encara que aquest maridatge no siga freqüent. I, sobretot, evitem la propagació de tòpics i dels clixés simplistes i esterilitzadors.
M. Sanchis Guarner, Teatre i festa (I)



5.9.11

Trompeta desafinada

Havia d'arribar el meu adéu a València. Ha estat hui, dit sia amb cap coherència amb el decurs de la nit. I no l'he sabut cantar.

Tal volta alguna vegada ho vaig assajar. Coses del desig que no es fa carn sinó full en haver cedit a la imitació d'aquella melodia. Per arribar.

Tremolor inicial

Trona que s’acosta la pluja i,
rabent, el desig em batega
a la boca de l’estómac.

Ja. Un aigua salvatge que
em metaforitza l’ànsia.
I vaig fora, al pati, i
en va tracte de fotografiar-la.
Dirigesc l’objectiu al terrat,
on quan puge a estendre
mire el teu poble i invoque
Estellés: …Benimaclet ací,
 Alboraia allà...

18.05.08 

26.8.11

I bona nit, cresol

A l'hora de dormir, el sostre és com un full en blanc. Apuntar els ulls cap a la porta i menestralment tancar-los és inscriure's al silenci.
Què en conservaran les persianes?
Baixades.

22.8.11

Ser (o ésser)[-hi], 82; voler, 102; viure, 101.

Desde el carrascal [al terme de Castalla] veia á dos leguas de distancia el Maigmó, monte cuya punta cónica sobresalia entre los demás de la comarca, y pareciéndome aquel sitio el más oportuno para descubrir el pais, que yace al sur y norte, caminé hacia sus raices, y en dos horas subí á la cumbre por cuestas ásperas cubiertas de vegetales hasta dos terceras partes de la altura, desnudas y peligrosas en el resto.
J. Lacarra, X. Sánchez i F. Jarque, Les observacions de Cavanilles dos-cents anys després


Jo a Enric Valor arribe ara. Des de la pura meravella pel paisatge en què en aquest moment em toca estar-me: la ciutat d'Alacant, l'Alacantí i les comarques que l'envolten.


Des de la inquietud d'haver de viure-hi, i des d'aquesta nova manera d'aprendre i de facilitar l'aprendre, de fer i de sentir-se país que és, també, la xarxa.



D'aquelles persones que no xafàrem ca Fuster per fer-hi tertúlia, ni coneguérem Sanchis Guarner, que no anàrem al soterrar de l'Estellés ni al de l'Ovidi; ni tampoc no al del mateix Valor, tot i tindre ja aleshores edat per a fer-ho, quasi mitja carrera universitària i circumstàncies per a ser-hi.
La mare no em contà rondalles i, d'haver-ho fet, no hagueren estat valencianes. Ni ho feren les monges a l'escola. De l'institut, ja ho he dit, guarde altra mena de records iniciàtics.
Poc després, però, hi hagué un temps en què arribí a saber de cor amb quin número s'indexava cada verb en la seua Flexió Verbal, si més no, els escaients per a explicar la vida, la llengua i la literatura...

El propòsit, professional i cívic, m'empeny des d'aleshores. En aquest Valor a què tot just aplegue trobe, a més, una força que en renovella l'exigència i en forneix la manera:

De fet en sabia [Enric Valor] tant d'una i de cadascuna de les comarques de llengua catalana. A més a més, parlava un català tan nostrat i tan bell, amb la fonètica impecable i la prosòdia pura que sentim tan sovint als pobles, malgrat que siga absent de la boca de tants titulars superiors en català. Sempre he cregut que es pot anar pel carrer parlant amb elegància, sense pedanteria, sense castellanismes, de forma natural, per a tots des de tots els catalanoparlants i, en el nostre cas, de les fonts del Vinalopó: aquella rambla que mor a l'albufera.
Joan-Carles Martí Casanova, Des del rovellet de l'ou d'Elx

Aneu als pobles; creeu centres, un embrió a cadascun amb uns quans hòmens de bona voluntat, que segurament hi trobareu. Els nostres camps no són valencianistes, són valencianíssims, perquè no hi ha ningú que els n'haja parlat. No han perdut gens l'amor per la llengua dels nostres avis; saben sentir romànticament; tenen un gran instint de la pàtria, que ells, en el fons del seu cor saben molt bé que sols pot ser valenciana.
[...] Aneu-hi.
Valor, "La marxa dels pobles" dins El Camí, núm 115, citat per J.D. Climent a Enric Valor, estudi i compromís per la llengua.

I, l'home que m'afigure, beslluma una sensualitat de seny, cultivada, per saber haure la vida, mirar-se-la i, després, contar-la.
En aquest ordre, amb aquella força i, naturalment, en la pròpia llengua.

Recorde que tornàvem un dia a Alacant. Tot relluïa moltíssim. Havia caigut una bona arruixada i la Rambla de Méndez Núñez d'aquella època estava tan preciosa! Seguint el consell del pare, en vaig fer una descripció. Així feia pràctiques d'escriure.

I és curiós!: un dia, fa molts anys, caçant jo a la terrerola més allà del terme de Xirivella, un home que llaurava em va dir: "Escolta, fadrí, si vas ben acotat per davall d'aquell marge, podràs tirar-los perquè estan menjant en el bancal." I ell ja sabia que es deia acotar i no acatxar...

No ho sé. Has de pensar que jo no tenia molta confiança en mi. Això em va suavejar el temperament. No tenia gens de presumpció. De vertat. Però això sí que ho recorde jo. Qualsevol detall d'una dona bonica em causava una impressió profundíssima...

El temps va passar amb el seu ritme còsmic i misteriós i van canviar les circumstàncies històriques, polítiques i culturals del nostre país. La tertúlia [a casa de Miquel Adlert] va durar molts anys, i a poc a poc s'extingí a causa dels canvis personals i socials, a força de seguir, molts dels homes que l'animaren, els seus rumbs més o menys divergents. I jo, considerant les il·lusions que en mi va fer nàixer, els amics que hi trobí i tots els avanços culturals i d'orientació de la meua vida i del meu treball que em va proporcionar, la recorde amb agraïment i emoció.

Haig de fer constar que la redacció de les dívuit rondalles en aquell ambient depressiu [la presó] i amb tantes incògnites de futur, em va equilibrar moltíssim espiritualment i també m'atenuava la forta nostàlgia pel territori meridional valencià i la seua gent. Aquest equilibri em permetia ajudar en l'escola donant classes de gramàtica castellana i matemàtiques senzilles a molts joves detinguts que eren estudiants...

El coneixement personal de la vida és una bella font de matèria narrativa per a qualsevol escriptor.

En mi l'amor a la natura ha competit sempre amb l'amor a la lectura. Mon pare em va ensenyar a admirar el paisatge. Me'l pintava tan poètic!

Enric Valor a Converses amb un senyor escriptor, a cura de Rosa Serrano


18.7.11

14.7.11

Mirabilia. Any VI

De lo perdido, de lo irremediablemente perdido, sólo deseo recuperar la disponibilidad cotidiana de mi escritura, línias capaces de cogerme del pelo y levantarme cuando mi cuerpo ya no quiera aguantar más.
Roberto Bolaño, Amberes
Endreça a Entre paréntesis
Des d'aleshores, però, no he fet sinó guanyar, i aprendre ratlla a ratlla a trenar l'escriptura que em recupera i em fa senyora de la llargària dels meus cabells i de la certesa que un dia aquest meu cos, com el de molts, no voldrà aguantar(-ho) més.
Sí, i sense cap transcendència.

26.6.11

El codi de la vida

  • Saber-se amb perplexitat i certa recança fora de la pauta d'una època en no haver pogut assaborir per primera volta cap dels fruits carnerians sinó des de la sola meravella literària.

  • Haver-se, potser, reconegut, esparsament i malalta en alguna mena de Bartleby i, tanmateix, bé per pur -i salutífer- instint de supervivència, bé per amor a la lletra fins i tot com a cabal reiteratiu, decidir que, ara i ací, cal romandre al costat del narrador.